Una guerra de desgast

El Govern espanyol i la majoria parlamentària catalana, amb la col·laboració necessària de les seves milícies irregulars, estan entestats en una guerra de posicions, de desgast que, com en totes les guerres, destrueix la població civil.

Hauríem de cridar-los més gent i més fort. A uns perquè entenguin que no volem un país nou per a un futur que no s’albira, ni la versió independentista de la promesa comunista que exigeix sacrificar les generacions presents. Només demanem un govern decent que s’ocupi d’allò que realment pot abordar –que és molt– i que afecta les nostres vides quotidianes. Als altres, que no cal que ens protegeixin d’uns “colpistes”, sinó que responguin a l’evidència que dos milions de catalans volen fugir d’Espanya, i vuit de cada deu consideren que Catalunya no rep un tracte digne i just. Una cosa greu no encaixa quan tants pensem d’aquesta manera.

Aquesta guerra de posicions s’ha convertit en una lluita pel poder polític com a fi en si mateix, que és la forma més menyspreable de poder. Entre els partits de la independència tot gira al voltant del culte a la personalitat de Puigdemont l’absent, que sap que la seva supervivència política –no la del nostre poble– passa per la guerra de posicions contra l’Estat. En el fons crec, i les enquestes ho avalen, que qui fos capaç de dir prou! a aquest bloqueig i encarar el principi de realitat, ocuparia el destruït lideratge polític català. Per a Ciutadans és un incentiu mantenir la guerra perquè satisfà la seva vocació genètica, alhora que els proporciona bons rèdits electorals. Per al PP, perquè confia que l’etiqueta del “colpisme independentista”, els rendeixi dividends de llei i ordre. Però la democràcia no és això, perquè és un mitjà al servei del bé comú, avui en mans dels que el destrueixen amb les seves bel·ligeràncies, o el prostitueixen amb el seu mal ús.

Bé comú, que significa, recordem-ho, no la satisfacció del grup més nombrós, ni tan sols de la majoria, sinó la construcció d’aquelles condicions que fan possible que cada persona, cada família, es realitzi en el seu propi projecte de vida i que aquest redundi en benefici de la comunitat. Aquest és el gran tensor, l’horitzó de sentit per fer bona política, que creieume, només serà possible si els mateixos catalans ens ho proposem d’una vegada per totes.