Consagrar primaveres
Balena blava / Consagració de la primavera Intèrprets: Orquestra i Cor de l’Escola Superior de Música de Catalunya. Marta Angelat, narració Director: Edmon Colomer Lloc i data: TNC. 14/IV/2018
Malgrat la modernitat, el ritual continua present en molts racons de la nostra societat; la celebració del canvi –de vegades sense explicitar-lo– apareix marcada per propostes litúrgiques o per situacions diverses propiciades pel canvi en la naturalesa, o per l’entramat publicitari que ens envolta. El ritual, la celebració de signes comunitaris, és part de l’estructura social, i moltes festes són manifestació d’això. Els canvis econòmics incideixen en les formes modificant-les i buidant-les de contingut, però sembla que altres rituals les substitueixen. Celebrar la primavera és tot un acte vital. I sembla que una amable aliança de col·laboració entre l’Esmuc i el Teatre Nacional ha animat aquesta circumstància de celebració, que va donar lloc, d’una banda, a l’estrena d’una obra de la compositora Raquel GarcíaTomás i a la interpretació –també per l’Orquestra de l’Esmuc– de La consagració de la primavera, un veritable ritual de pas per als estudiants que l’han afrontat amb una gran professionalitat.
L’obra d’encàrrec per a aquest concert, Balena blava, de García-Tomás (Barcelona, 1984), destacada compositora i videoartista, sobre textos de Victoria Szpunberg (Buenos Aires, 1973), s’inspira en rituals de sacrifici que es relacionen amb un trist i macabre joc cibernètic sobre la determinació de la mort. Però en certa manera la música i el text original –tots dos treballats conjuntament– exerceixen una mediació purificadora, i doten aquest monodrama d’una gran bellesa artística, sense estridències.
Els recursos: generosa orquestra de cordes i percussió subtil, amb un cor i una formidable
Raquel GarcíaTomás va estrenar ‘Balena blava’ enfrontada al mirall de ‘La consagració’ de Stravinski
narració a càrrec de Marta Angelat. Subratllo la narració, ja que hi ha moments de l’obra en què la manera de dir estableix un contrapunt atractiu amb l’escriptura musical i la tensió. En aquest sentit, l’episodi concret en què entra el cor està sub- tilment subratllat per detalls de percussió que hi afegeixen un color molt càlid. La corda treballa en general amb frases de notes llargues que complementen el text i variacions –sempre sorgeixen trets melòdics de La consagració de Stravinski– molt subtils, que, a poc a poc, guanyen en components rítmics.
I d’aquí a la veritable Consagració, una pedra de toc per a una orquestra que va treballar feliçment sota la direcció d’un expert i un artista com Edmon Colomer. Es va haver de ficar en les interioritats de la partitura –executada per joves músics exemplars, que majoritàriament la tocaven per primer cop– cuidant la tensió dels detalls que lliguen la trama amb diferències rítmiques molt ràpides i insalvables si no s’atenen.
Molt bona feina dels solistes, amb la difícil frase del fagot, com en general de tota la fusta; fortalesa a la corda i als metalls i bona presència de la percussió, que –a causa de l’escenari– de vegades havien de tocar de costat. La posada en escena va brodar l’ocasió.