El futur sense Iniesta
La Copa, tan discutida sempre, es va tornar a elevar com a gran aliada del Barça per permetre-li la redempció. L’equip de Valverde arribava a Madrid amb dubtes existencials per culpa de la seva depriment caiguda a Roma, però en va sortir enfortit, reconciliat amb si mateix, responsable d’una final que el va connectar amb les seves conviccions, aquelles que va extraviar en la infame eliminatòria europea però que recupera a temps per restablir i reivindicar el manual que no va haver d’abandonar mai. Als partits se surt sense por i a governar-los, no a veure-les venir, se surt a quedar-se amb la pilota, no a jugar a la pilotada, se surt amb una clara vocació ofensiva, no a salvar resultats. El 4-4-2 pot ser un recurs puntual i reeixit, però mai una gàbia. Això és el Barça. Ho va resumir Iniesta, atropellat a Itàlia però rei absolut dins el Metropolitano, amb una actuació memorable, compendi de les dues últimes dècades d’èxits. “Jo me’n vaig, però aquest és el meu llegat”, van explicar els seus peus.
El d’Albacete se’n va però el camí està marcat perquè les temptacions d’abandonar-lo quedin reduïdes a cendres d’ara endavant. La lliçó al Sevilla va ser d’època, però és d’aplicació reversible perquè també serveix al Barça per no recaure en errors fatals. Queda el vídeo del 21 d’abril a tall de document fundacional. S’inclou l’exhibició individual d’Iniesta, compartida en format coral per un equip que va semblar un altre de diferent respecte al de l’últim mes. Esgotat per una equivocada (per insuficient) política de rotacions, l’onze titular va comparèixer poruc i espatllat a Roma, incapaç de reconeixe’s, petit, acomplexat i sense personalitat. La manera (sempre essencial per al barcelonisme) escollida per aixecar la Copa no sutura del tot aquesta eliminació però sí ajuda a suportar-la. Es guanyarà el doblet i, encara més important, queden clares i protegides les formes per continuar avançant.
Com serà el futur sense Iniesta? Inquietant pregunta si no fos pel 5-0, resultat embotit de simbologia que exerceix de guia per la manera en què es va aconseguir. Ja se’n va anar Xavi i es diria que el Barça es queda coix sense les dues crosses que l’han sostingut a l’olimp del bon joc. Coutinho, un dels futbolistes elegits per omplir l’escandalós forat negre, ha mostrat més ànima de davanter que de migcampista, la qual cosa no és dolenta però sí que planteja interrogants respecte a la planificació esportiva d’aquest estiu. Necessita realment l’equip més davanters a més de Messi, Suárez, Dembélé, Alcácer, Coutinho...? És el fitxatge de Griezmann una necessitat futbolística o un cromo predestinat a generar embús? No seria més prioritari trobar un migcampista pur, posseïdor d’habilitats que l’acostin als qui han marcat el camí? És a dins de la Masia? O és Eriksen?
La resposta la tenen a les seves mans els responsables de fitxar, que són uns però qui sap si seran d’altres perquè el que va passar a Roma va deixar comptes pendents. Sigui qui sigui, i sempre amb el beneplàcit de Valverde (fitxar Mina pot haver estat un error si l’entrenador no comparteix l’opinió de qui va veure en el colombià el nou Piqué), s’aproxima un moment clau que haurà de ser resolt als despatxos. En el seu segon any, més segur de si mateix i amb lliçons apreses, Valverde hauria de guanyar pes i veu en les grans decisions que venen.