“Copla” per a Andrés Iniesta
En una Espanya que resol els conflictes amb decibels, necrofília legionària i abusos de poder, Iniesta va sabotejar l’aquelarre de la discòrdia amb una exhibició de talent. Fins i tot les mosques de Fuentealbilla el van aplaudir. Igual que nosaltres, l’havien vist jugar una final que dignifica una competició potinejada per ínfules, incompetències i rancúnies polítiques. L’homenatge abasta una generació de futbolistes que ha situat Espanya a l’elit del futbol exquisit gràcies, en bona part, a la feina d’un Barça compromès amb una identitat que interpel·la els límits oficials.
En l’àlbum d’Iniesta hi ha moments de fragorosa expressivitat que el defineixen tant com el silenci en què s’acostuma a refugiar. Tornant de Sud-àfrica, quan la pàtria va desfermar l’eufòria casernària més nauseabunda, Iniesta va marcar la diferència. Conscient de l’ona expansiva de l’adulació, va dir: “Si lo sé, no marco”. I Vicente del Bosque, l’altre cauteritzador de ferides caïnites, va regalar-nos la naturalitat de compartir l’èxit amb el seu fill sumantse a una manera d’entendre el futbol que anteposa la diversió, la creativitat, la humilitat i el treball a derivades més quinquis de l’espectacle.
Dissabte els companys d’Iniesta es van conjurar per regalar-li una nit de futbol que li servirà per afrontar les pròximes emocions. La primera: acomiadar-se del seu club sabent que és titular indiscutible d’un equip que, contra tota lògica, s’estima més apostar per experiments amb gasosa. La segona: participar en un Mundial convuls marcat per la geopolítica de grans potències desbocades i d’estats que, com Espanya, viuen una brutícia política inversament proporcional a la bellesa del futbol que practica la seva selecció. Ni Del Bosque ni Iniesta estan guanyant la batalla del respecte, la concòrdia i l’exemplaritat del propi currículum. Però el seu exemple és una referència en temps de màsters espuris, sobretot quan reaparegui el fantasma, ara segrestat per l’adrenalina de la immediatesa, del “lo que pudo ser y no fue”.
Però tornem al futbol. La manera com Messi va preparar-li el gol que no oblidarem mai a Iniesta és un monument a la gratitud, una obra mestra més propera a la humilitat introvertida dels codonys hiperrealistes d’Antonio López que a l’avantguarda del Tàpies més transgressor. El futbol també és això: éssers de psicologia aparentment absent, tímids marginats a la infància, que amb el temps consoliden un orgull i una personalitat tan fortes que només podem interpretar-los a través dels seus actes. I, quan se’n van, intentem retenir-los taral·lejant: “De lo que me está pasando / yo no me quiero enterar / prefiero vivir soñando / a conocer la verdad”.
L’obra empara Iniesta i el protegeix del perill oportunista de la historiografia revisionista. En els anys que hem compartit, ha practicat la falsa fragilitat dels que s’acaben imposant. Tenaçment fràgil, va transformar la paciència del suplent en titularitat guanyada per aclamació no tumultuosa, que va dinamitar l’esperit de Van Bommel per instaurar la dolça jerarquia del talent. Contra el patriotisme de decibels i raça post-albanesa de llimones enverinades, Iniesta es presenta com el que és: l’antítesi dels bocamolls i els populistes. I quan, en un rampell insòlit, va esbroncar l’àrbitre com si l’hagués posseït l’esperit de Fernando Hierro, va ser prou magnànim i humil per demanar-li excuses i recuperar l’essència que l’ha portat fins aquí. En l’èxit del Barça que dissabte va trobar la manera de fer història no solament a través del resultat sinó també del joc hi té molta importància la humilitat orgullosa com a signe d’identitat. Messi i Iniesta en són els exponents més importants, alquimistes de la pilota i la discreció, però n’hi ha d’altres (començant per Valverde) i és imprescindible preservar-ne l’exemple i cultivar-ne la continuïtat.
Un altre obra exemplar i personal: la de Manuel Vázquez Montalbán. El Barça acaba de publicar un recull dels seus articles sobre futbol (Barça, cultura i esport, ed. Base), endreçats i analitzats pel rigor apassionat de Jordi Osúa. És un llibre per Sant Jordi i per sempre, sobretot tenint en compte que Vázquez Montalbán no va tenir la sort de veure Iniesta i Messi en el seu esplendor i que ja fa anys que ens ha ensenyat a suportar absències fatídicament prematures. Tots, absents i presents, formen part d’una mateixa educació sentimental i futbolística que, des de dissabte, inclou un altre cromo d’eternitat –Madrid, abril de 2018– a l’àlbum de la tribu.
Els companys d’Iniesta es van conjurar per regalar-li una nit memorable de futbol
La manera com Messi va preparar-li el gol és un monument a la gratitud