Una gran obra
Com sempre solia fer quan se sentia preparat, un dia es va disposar a escriure sense destorbs l’obra que per dins li exigia el dret a exterioritzar-se. Es posà davant la pantalla blanca de l’ordinador, les dues mans damunt el teclat com si anés a encetar les primeres notes d’un concert, les més difícils perquè s’extreuen en fred. Durant una estona llarga provà de concentrar-se. El desafiament de la primera frase, del primer paràgraf. Instants cabdals. Cal pescar el ritme com qui diu al vol. El martiri de les vacil·lacions, la temptació d’ajornar la iniciativa, fins i tot de rebutjar-la. Por. Soledat terrorífica. La fèrria voluntat que s’afirma i per fi el tecleig que agafa empenta. Va respirar amb la fel desinflada. Tenia una llarga experiència. Es considerava un artista amb l’ofici ben après.
Al final del matí se sentia raonablement satisfet amb la feina realitzada. Va voler rellegir el que havia escrit. En recuperar el text per a tot seguit guardar-lo, la pantalla li va oferir la seva llisor. Horroritzat, es va notar el cos moll i fred. L’esforç de tot el matí s’havia malmès, fos. L’endemà faria l’intent complicadíssim de refer-lo. El fenomen es va repetir malgrat la precaució d’arxivar els paràgrafs d’un en un, i la seva desesperació augmentà d’intensitat. Avisà els tècnics informàtics. L’aparell no presentava cap anomalia que expliqués la desfeta. Li recomanaven que no s’obsessionés. El més probable era que no tornés a passar. Per tal de no bloquejar la seva vena creadora, es va fer el propòsit d’anar treballant sense comprovar el material que l’ordinador acumulava, si més no suposant que rutllés amb normalitat.
Al cap d’un any i deu mesos de fluïdesa mental, donà per conclosa l’escriptura. Només calia revisar-la i fer els pocs o molts retocs necessaris. Tenia la convicció d’haver coronat l’obra de la seva vida, que precisament tractava del misteri final de l’ofici de viure. Un esclat de feresa li tensà el cos. El disquet era verge. Res no havia quedat imprès tot i les mesures adoptades. El pànic l’atenallà de dalt a baix. Ell havia escrit la novel·la de la primera a l’última paraula, però en realitat la novel·la no existia. Va compartir la desesperació amb el seu editorqueesperaval’originalambansietat i, incrèdul, no se sabia avenir que l’ordinador s’hagués confabulat contra la materialització d’aquell text per culpa seva no nat i sens dubte de qualitat extraordinària.
L’autor, encegat, va suggerir una proposta absurda que l’altre no va acceptar. Ni més ni menys se li havia acudit la idea d’editar els exemplars de la tirada amb les pàgines en blanc,i explicar en la contraportada l’argument de la novel·la tot aclarint al lector que, malgrat haver estat escrit pel novel·lista, la perversitat de la tècnica informàtica s’havia obstinat a sabotejar-lo. D’aquesta manera salvaria la seva dignitat de creador honest, compensaria l’esforç portat a terme durant un any i deu mesos i es venjaria públicament del maleït ordinador.
Ell mateix va assumir el cost de l’edició relligada en tapa dura, una sobrecoberta austera que només duia el nom de l’autor i el títol del llibre, El no-res, i 242 pàgines blanques de paper agradable a la vista i al tacte. La crítica en pes va coincidir a saludar l’apariciód’unagranobra.
(JUNIO 1997)