Una ge­ne­ra­ció per­du­da

La Vanguardia - Què Fem - - C C - BLAI MORELL

Al­gú que en sap va dir en una oca­sió que, per a una per­so­na que vol te­nir com a ofi­ci nar­rar his­tò­ri­es a tra­vés d’una cà­me­ra, el més com­pli­cat no és fer la pri­me­ra pel·lí­cu­la, si­nó la se­go­na. Que l’hi di­guin a Ele­na Tra­pé, que fa vuit anys va de­bu­tar amb Blog, aque­lla es­tu­pen­da i fres­quís­si­ma crò­ni­ca so­bre l’ado­les­cèn­cia que es va po­der veu­re a la sec­ció Za­bal­te­gi del Fes­ti­val de Sant Se­bas­tià. Mal­grat el bon apa­ra­dor que re­pre­sen­ta un cer­ta­men com el de Do­nos­tia, Tra­pé, un al­tre exem­ple de la in­es­go­ta­ble font de ta­lent que és l’ESCAC, ha tri­gat vuit anys a ai­xe­car un nou pro­jec­te. I si hem de fer cas dels pre­mis que va acon­se­guir al Fes­ti­val de Ci­ne­ma Es­pa­nyol de Mà­la­ga –mi­llor pel·lí­cu­la, mi­llor di­rec­ció i mi­llor ac­triu per a la su­per­la- ti­va Ale­xan­dra Ji­mé­nez, és a dir, els pre­mis gros­sos–, sem­bla que tot el que ha vis­cut la di­rec­to­ra du­rant aquests anys ha tin­gut la se­va jus­ta re­com­pen­sa. Per­què Les dis­tàn­ci­es és, de llarg, la mi­llor pel·lí­cu­la es­pa­nyo­la del que va d’any. L’Oli­via, l’Eloi i el Gui­lle, tres com­panys que su­peren la tren­te­na, i la Ma­ria, la xi­co­ta d’un d’ells, de­ci­dei­xen anar a Ber­lín per fer una sor­pre­sa al Co­mas (gran, Miki Es­par­bé), un dels mem­bres de la co­lla que fa una tem­po­ra­da que es gua­nya la vi­da com a dis­se­nya­dor grà­fic. Però la se­va ar­ri­ba­da no re­sul­ta gens opor­tu­na per a l’am­fi­trió: no es­tà pas­sant el seu mi­llor mo­ment i ben avi­at com­pro­ven que l’am­bi­ent es pot ta­llar amb un ga­ni­vet, es­pe­ci­al­ment ar­ran de la sob­ta­da des­a­pa­ri­ció d’en Co­mas.

Sem­bla que el ci­ne­ma es­pa­nyol ha aga­fat gust a ai­xò d’em­por­tar-se els pro­ta­go- nis­tes a la ca­pi­tal ale­ma­nya, una ciu­tat ple­na d’opor­tu­ni­tats: ho va fer Nac­ho Gar­cía Ve­li­lla a la xim­ple­ta Per­di­en­do el Nor­te, i l’any pas­sat Ele­na Mar­tín va fer el ma­teix a l’ex­cel·lent Jú­lia Ist.

Però Les dis­tàn­ci­es va més en­llà del con­text si­tu­a­ci­o­nal. Da­vant la fór­mu­la a què sem­bla ads­cri­ta la pro­pos­ta (que po­dria abra­çar la pre­dic­ti­bi­li­tat del mo­del que en di­rí­em re­tro­ba­ment de vells amics), Tra­pé i els seus guio­nis­tes apos­ten per re­tra­tar una ge­ne­ra­ció des­en­can­ta­da, la d’aquells que pas­sen la tren­te­na, que es­tà en (des)cons­truc­ció a cau­sa de les cir­cums­tàn­ci­es ac­tu­als. Ni tan sols el pes del pas­sat, les de­ci­si­ons i els re­cords po­den sal­var-los de la du­ra re­a­li­tat.

Si­len­cis i mi­ra­des

I què mi­llor que en­vi­ar-los lluny, a una ciu­tat i un am­bi­ent aliè i gè­lid com Ber­lín, que am­pli­fi­ca aques­ta sen­sa­ció de so­li­tud. I on les dis­tàn­ci­es fí­si­ques i emo­ci­o­nals que man­te­nen els per­so­nat­ges, amics que no sa­ben que ja no ho són i que no es­tan pre­ci­sa­ment en el mi­llor mo­ment de les se­ves ano­di­nes vi­des, en­ca­ra es fan més grans. En aques­ta sub­til his­tò­ria de re­gust amarg com la fel, Tra­pé do­na im­por­tàn­cia a ca­da de­tall, a ca­da mi­ra­da –ai, el pes de les mi­ra­des–, a ca­da si­len­ci, que n’hi ha molts, tots amb el seu sig­ni­fi­cat, a més d’ama­gar so­ta l’apa­rent na­tu­ra­lis­me que do­na la cà­me­ra a la mà una mil·li­mè­tri­ca i ma­du­ra po­sa­da en es­ce­na –aten­ció a l’in­tel·li­gent ús d’un re­curs com­pli­cat de ges­ti­o­nar com les el·lipsis–. Tot un ca­tà­leg de vir­tuts que cul­mi­na amb la sen­sa­ció d’in­co­mo­di­tat: la que pro­vo­ca sen­tir-se re­tra­tat i com­pro­var que aquells temps fe­li­ços di­fí­cil­ment tor­na­ran.

LES DIS­TÀN­CI­ES

●●●●●

DIR.: ELE­NA TRA­PÉ. GÈ­NE­RE: DRAMA. INTÈRPRETS: ALE­XAN­DRA JI­MÉ­NEZ, MIKI ES­PAR­BÉ, ISAK FÉRRIZ, BRUNO SEVILLA, MA­RIA RIBERA. PAÍS: ESPANYA. ANY: 2018. DUR.: 99 MIN.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.