L’ho­me or­ques­tra

La Vanguardia - Què Fem - - C CINEMA - BLAI MORELL

Tard o d’ho­ra, tot ac­tor o actriu, si­gui per­què té cer­tes in­qui­e­tuds ar­tís­ti­ques, històries per ex­pli­car o per­què vol sa­ber què se sent a l’al­tra ban­da de la cà­me­ra, aca­ba fent el pas lò­gic i con­se­qüent a la di­rec­ció. D’exem­ples en te­nim a cen­te­nars, re­ei­xits o no, però amb la par­ti­cu­la­ri­tat que aquest pas se sol jut­jar amb més se­ve­ri­tat, exi­gint més que a un di­rec­tor, com si aquest exer­ci­ci no es­ti­gués al seu abast i exis­tis­sin cer­tes re­can­ces so­bre la se­va và­lua com a ar­tis­ta.

L’úl­tim exem­ple el te­nim amb el tres cops no­mi­nat a l’Os­car Brad­ley Co­o­per, a qui molts re­cor­den per tre­balls com El fran­co­ti­ra­dor, de Clint Eastwo­od, La part po­si­ti­va de les co­ses, de Da­vid O. Rus­sell, o la tri­lo­gia Res­sa­ca a Las Ve­gas. En­tre els di­ver­sos ca­mins que po­dia tri­ar, Co­o­per ha op­tat per una ju­ga­da a pri­o­ri fàcil: re­cór­rer a una his­tò­ria ben cone­gu­da pels ci­nè­fils com Ha nas­cut una es­tre­lla però des­co­ne­gu­da per gran part del pú­blic a qui va di­ri­gi­da. En aques­ta quar­ta ver­sió –cinc, si comp­tem El preu de Hollywo­od (1932), de Ge­or­ge Cukor, que se­ria el ger­men de to­tes–, Co­o­per de­ci­deix no allu­nyar-se gai­re, ar­gu­men­tal­ment, de la de Frank Pi­er­son, del 76, amb Bar­bra Strei­sand i Kris Kris­tof­fer­son com a pro­ta­go­nis­tes. Bà­si­ca­ment per­què, com aque­lla, es­tà am­bi­en­ta­da en el món de la mú­si­ca: aquí una es­tre­lla del country-rock co­neix una jo­ve can­tant afi­ci­o­na­da en un bar de drag que­ens. Hi des­co­breix un ta­lent des­co­mu­nal i de­ci­deix aju­dar-la a con­ver­tir-se en una es­tre­lla. Però, a me­su­ra que la fa­ma d’ella va­gi crei­xent, la d’ell ani­rà a menys, es­pe­ci­al­ment a cau­sa dels seus pro­ble­mes amb les dro­gues. Adap­tant-la als nous temps (la vi­ra­lit­za­ció de You­Tu­be, l’apa­ri­ció al Sa­tur­day Night Li­ve amb Alec Baldwin o la ga­la dels Grammy) en una in­tel·li­gent po­sa­da al dia, Co­o­per ens in­tro­du­eix en una his­tò­ria tan ve­lla com ho és el món del show bu­si­ness, però que con­ti­nua fun­ci­o­nant. I sí, abans as­se­gu­ra­va que era una ju­ga­da a pri­o­ri fàcil, però que al­ho­ra té un risc com és el d’exer­cir d’ho­me or­ques­tra (a més de di­rec­tor, és pro­ta­go­nis­ta, guio­nis­ta i pro­duc­tor) i de con­fi­ar l’al­tre pro­ta­go­nis­ta a una can­tant que no ha tre­ba­llat mai al ci­ne­ma. Però ha sa­but sor­tir-se’n prou bé.

Exer­ci­ci de pro­fes­si­o­na­li­tat

Per­què so­bre­tot fun­ci­o­na grà­ci­es a una cons­truc­ció de per­so­nat­ges molt in­tel·li­gent i al­ho­ra for­ça tri­lla­da, unes bo­nes can­çons i la quí­mi­ca en­tre tots dos: ell, que es lliu­ra en cos, veu i àni­ma al seu per­so­nat­ge tor­tu­rat en ple­na bai­xa­da als in­ferns; i ella, Lady Ga­ga, que acon­se­gueix que ens obli­dem que és l’ex­tra­va­gant es­tre­lla del pop capaç de por­tar un ves­tit fet de bis­tecs i, ai­xí, des­co­brir una actriu ex­ce­llent, amb gest de com­pli­ci­tat in­clòs amb la Strei­sand –la fi­xa­ció amb el nas–.

Però, més en­llà de ser una pel·lí­cu­la en­tre­tin­gu­da amb un hy­pe im­mens, co­los­sal, Ha na­ci­do una es­tre­lla és un in­ne­ga­ble exer­ci­ci de pro­fes­si­o­na­li­tat més in­teres­sant a la pri­me­ra mei­tat que a la se­go­na, on es ti­ra més de cli­xés i llocs co­muns, al qual li cal­dria men­jar mol­tes so­pes per ar­ri­bar a l’ex­cel·lèn­cia de la ver­sió del 1954 del gran Ge­or­ge Cukor.

HA NA­CI­DO UNA ES­TRE­LLA

●●● ●●

DIR.: BRAD­LEY CO­O­PER. GÈ­NE­RE: DRA­MA MU­SI­CAL. IN­TÈR­PRETS: BRAD­LEY CO­O­PER, LADY GA­GA, SAM ELLI­OTT, ANDREW DI­CE CLAY, BONNIE SOMERVILLE, DA­VE CHAP­PE­LLE. PA­ÍS: EUA. ANY: 2018. DUR.: 135 MIN. DIR.: GRA­CIA QU­E­RE­JE­TA. GÈ­NE­RE: CO­MÈ­DIA. INT.: MA­RI­BEL VER­DÚ, JU­A­NA ACOS­TA, PAU­LA EC­HE­VAR­RÍA, AN­TO­NIO RE­SI­NES, RA­ÚL ARÉVALO. PA­ÍS: ES­PA­NYA. ANY: 2018.

En el mo­ment de tan­car l’edi­ció d’aques­tes lí­ni­es, en­ca­ra no hem po­gut veu­re aques­ta co­mè­dia ne­gra que, so­bre el pa­per, pro­met hu­mor ir­re­ve­rent a do­jo i un rit­me es­bo­jar­rat. Sens dub­te, es trac­ta d’un can­vi de re­gis­tre sor­pre­nent per a la sem­pre sol­vent Gra­cia Qu­e­re­je­ta, ex­pe­ri­men­ta­da en dra­mes amb re­re­fons so­ci­al com Si­e­te me­s­as de bi­llar fran­cés (2007). La di­rec­to­ra comp­ta amb la pre­sèn­cia còm­pli­ce de Ma­ri­bel Ver­dú, que in­ter­pre­ta una mes­tres­sa de ca­sa di­vor­ci­a­da que aca­ba­rà pro­vo­cant un re­guit­zell de crims.

SO­TA­BOSC

●●●●●

DIR.: DA­VID GU­TI­ÉR­REZ CAMPS. GÈ­NE­RE: DRA­MA. INT.: MU­SA CA­MA­RA, SAM­BA DI­A­LLO, DE­BO­RAH MARÍN. PA­ÍS: ES­PA­NYA. ANY: 2017. DUR.: 77 MI­NUTS. Da­vid Gu­ti­ér­rez Camps ja va mos­trar en l’an­te­ri­or (i rei­vin­di­ca­ble) The Juan Bushwick Di­a­ri­es (2013) una capa­ci­tat in­sò­li­ta d’ob­ser­var la re­a­li­tat d’una ma­ne­ra gens or­to­do­xa. Ara, fil­ma amb la ma­tei­xa mi­ra­da al·lu­ci­na­da el pe­ri­ple vi­tal d’en Mu­sa, un ho­me de ra­ça ne­gra que viu en un po­ble de l’in­te­ri­or de Ca­ta­lu­nya i que s’eva­deix re­co­llint

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.