25 anys de música al Harlem Jazz Club
SAXO, LLAÜT I KORA
Vint-i-cinc anys al barri Gòtic de Barcelona; vint-i-cinc anys en què el barri s’ha fet gran molt de pressa; vint-i-cinc anys que li han permès veure un barri fart d’heroïna fins ben entrats els noranta i ara ebri de còctels escandinaus. Vint-i-cinc anys –i això és el que importa– en què el Harlem ha estat ben atent al que entrava pel port i al que sortia del Taller de Músics, als nous instruments, als nous barcelonins i a les mescles urbanes. Cinc lustres programant concerts de grups que tal vegada després omplirien auditoris.
PASSANT DE MODES
“No ha sigut mai un lloc d’avantguarda ni de moda”, ens diu Daniel Negro, programador i una de les ànimes del local, “però sempre ha mantingut un punt de transgressió”. Transgressor, sense anar més lluny, per la idea d’obrir al car- rer Comtessa de Sobradiel quan el barri no era el que és avui. En segon lloc, per intentar programar jazz fet a casa i en un format un pèl diferent quan a Barcelona l’hegemonia la tenia la Cova del Drac. Quan la influència de La leyenda del tiempo, el revolucionari disc de Camarón de la Isla, començava a escampar-se arreu, el Harlem acollia alguns d’aquells joves músics, com Raimundo Amador o Jorge Pardo, que obrien fronteres en el flamenc. Més tard, amb l’arribada als noranta de mà d’obra d’altres països a Barcelona, el Harlem s’omple de nous sons africans i llatinoamericans i el jazz es dilueix al seu escenari en un poti-poti de músiques que llavors encara no tenia l’etiqueta avui embrutida de fusió.
UN QUART DE SEGLE
Vint-i-cinc anys després pot semblar que resten poques vetes per explotar en la mina que el Harlem va obrir llavors. Tot i així, s’esforcen setmana rere setmana de dimarts a diumenge a oferir concerts de qualitat a un públic que poques vegades arriba totalment despistat. O això o redueixen l’actuació al mínim i la música cedeix pas a cicles de contes per a adults, en dissabte a dos quarts de nou, que ja fa quinze anys que es fan. En la celebració del seu quart de segle, el Harlem es reivindica a ell mateix com a lloc de trobada de músiques d’arreu amb el jazz com a tronc que cohesiona. Encara ara. Vint-i-cinc anys després i en una ciutat més mestissa que mai.