BALL DE TITELLES

Jean Genet ja ho va deixar prou clar a la seva extraordinària obra El balcó: una bona casa de barrets amb una mica de classe sempre té quelcom de microcosmos en què es poden veure representats tots els estaments i símbols del poder. I també té sempre quelcom d’escenari teatral en què tothom interpreta el seu paper, mentre la madame dirigeix una posada en escena en què la fantasia compta tant o més que el desig carnal. És per això que els francesos d’altres temps coneixien els bordells com a “cases de les il·lusions”. En qualsevol cas, si els clients, les prostitutes i la madame d’El balcó se les havien de veure amb una dramàtica revolució, els protagonistes d’aquesta irònica comèdia metafòrica escrita per Ramon Vinyes unes quantes dècades abans se les han de veure amb una petita revolució casolana, que sembla més inofensiva, però provoca també un notable desgavell. Un àngel caigut del cel en un bordell la nit de Nadal no deixa de ser un esdeveniment prou insòlit perquè els clients (tots ells il·lustres representants de les forces vives del país) i meuques es comencin a preguntar com encaixa aquest àngel de Déu en el seu status quo. I com que Ramon Vinyes era poc amic de l’status quo oficial, no és estrany que aprofiti la seva farsa per desemmascarar la hipocresia dels seus representats, utilitzant com a instrument un text que, de ben segur, quan va ser escrit resultava molt transgressor. Però que, per continuar resultant-ho ara, potser necessitaria una visió més agosarada, més obertament gamberra, més descaradament lúdica que la que ens ofereix l’espectacle signat per Ramon Simó. Un espectacle en què fins i tot la fúnebre escenografia de Quim Roy, malgrat la seva gran qualitat, peca d’excessivament metafòrica. Simó, molt conscient tota l’estona del contingut que vol transmetre l’obra, també posa tota l’estona traves al divertiment. I així, el que passa en realitat és que les limitacions del text i el seu eficaç però una mica obvi simbolisme és fan massa visibles. Al bon muntatge de Simó, farcit de notables intèrprets (començant per la poderosa Remei d’una Mercè Pons que sap jugar a fons amb totes les ambigüitats de la seva madame) i d’elements de qualitat, li manca rauxa. I, potser acotat en excés per l’entorn mortuori de l’escenografia, li manca també una mica de ritme vital. Tornant al principi: en aquest bordell escènic hi veus de forma molt clara els rols que s’estan representant. Però hi manca una meretriu com la Remei, capaç de manipular al seu gust la representació i donar carnalitat a la fantasia. Teatre Nacional de Catalunya (Sala Petita).