LA LLETRA I LA VIDA

Jo Alexander Escriptora Vaig anar a veure La vida de Pi al cinema sense haver llegit la novel·la de Yann Martel en què s’inspira, tot i que he sentit a dir que és una meravella. Vaig preferir jutjar primer la nova pel·lícula d’Ang Lee, un director completíssim que ha demostrat ser, alhora, un gran adaptador de bons llibres, com ara La tempesta de gel, de Rick Moody, Seny i sentiment, de Jane Austen, o Brokeback Mountain, d’Annie Proulx. Amb tot l’entusiasme del món, em vaig asseure a la butaca i em vaig calçar les ulleres 3D. Però, contra tot pronòstic, de seguida em va envair l’avorriment. Durant més d’una hora vaig estar navegant per l’oceà amb un nen i un tigre, únics supervivents d’un naufragi als quals no queda altre remei que aprendre a tolerar-se i a conviure. Un exercici de superació personal força commovedor, sí, però odio el mar, així que tota l’estona esperava amb impaciència les escenes on el protagonista, ja gran i a terra ferma, explica la història del naufragi. Cap al final diu una frase que, llegida aquí fora de context, no entendreu, però que em va fer saltar les llàgrimes dels ulls: “Amb Déu passa el mateix”, va dir, i en aquell moment vaig desitjar tornar a veure la pel·lícula des del principi; en aquell moment vaig saber que llegiria la novel·la i que, passés el que passés, m’agradaria.