Luxe, diners i sensualitat
‘FOCUS’ ÉS UNA PREVISIBLE COMÈDIA D’ESTAFADORS POSADA AL SERVEI DE L’ASTRE WILL SMITH
ENRIC ROS De ben segur que els directors Glenn Ficarra i John Requa són conscients que Focus no passarà a la història del cinema; ni tan sols a la petita història dels films de robatoris i estafes, on destaquen joies d’altres èpoques com El cop (1973) i Casa de jocs (1987). Al cap i a la fi, la seva darrera pel·lícula no és més que un luxós vehicle audiovisual ideal per al lluïment d’un Will Smith disposat a reclamar el seu lloc en l’olimp de les estrelles del blockbuster contemporani més aparatós.
Tanmateix, abans d’arribar a les mans de l’antic Príncep de Bel-Air, els seus artífexs havien contactat amb Ryan Gosling (que ja havia col·laborat amb ells en la paròdica comèdia antiromàntica Crazy, Stupid, Love), Brad Pitt i Ben Affleck, tots tres astres de Hollywood poc disposats a acceptar un paper de mascle alfa sense gaires matisos.
Combinant les convencions de les pel·lícules d’estafadors amb la comèdia d’embolics amorosos, Focus persegueix (infructuosament) evocar l’ambient hedonista i luxós d’un entreteniment de més volada, la saga Ocean’s Eleven. Malauradament, el resultat queda a una considerable distància de la franquícia de Steven Soderbergh.
L’argument és de manual del guionista: Smith interpreta un arrogant artista del robatori que instrueix una sensual aprenenta (Margot Robbie, que llueix el ma- teix aspecte de femme fatale del nou mil·lenni que ja la va fer famosa a El llop de Wall Street) amb qui manté una relació turbulenta.
Ben aviat fan la seva aparició els tòpics més sovintejats del subgènere, i la forçada química dels dos actors tampoc ajuda a fer creïble aquest producte que sembla ideat en algun despatx d’un gran estudi cinematogràfic, per part d’uns productors sense gaire imaginació i frisosos per aconseguir diners ràpids.
Ficarra i Requa compleixen amb professionalitat, però ni tan sols el seu ocasional enginy com a guionistes ni la seva voluntat per dotar el film d’un vernís de sofisticació –lleugerament semblant en l’aspecte visual als thrillers atmosfèrics de Michael Mann–, aconsegueixen evitar el naufragi creatiu. Focus és l’enèsima mostra de l’esperit del cinema d’atraccions actual, un producte ben facturat i alhora trivial, que es gaudeix com a pur entreteniment i després s’oblida amb la mateixa facilitat.