Si Springsteen parlés català, cuinaria paelles
PAUL BERRONDO S’INSTAL·LA AL CICLE OFF SIDE DEL TEATRE ROMEA PER CONVERTIR-NOS EN PARTÍCIPS DE LA TROBADA ENTRE DOS PERSONATGES MASSA ACOSTUMATS A ANAR A LA DERIVA
Els espectacles nascuts per tenir una existència itinerant recorrent espais poc convencionals pràcticament sense maletes continuen en ratxa. I després que els Animals de companyia hagin deixat d’anar de pis particular en pis particular i els Petits monstres hagin deixat de saltar de terrat en terrat, ara és als dos protagonistes del segon espectacle creat i dirigit per Paul Berrondo que els toca trobar un bar acollidor per anar-hi a prendre copes durant una bona temporadeta, sense necessitat de moure’s cada nit de bar en bar. I el bar escaient l’han trobat al Teatre Romea, que els obre les portes d’aquest espai dins del seu cicle Off Side. La veritat és que aquests dos no es poden queixar, si tenim en compte que el primer cop que es van presentar en públic, fa cosa de mig any i per uns pocs dies, va ser al saló del Reial Club Marítim Barcelona, amb unes fantàstiques vistes del port.
Tot un luxe, si tenim en compte que el lloc en què suposadament es troben aquests dos individus que semblen dur la paraula fracassat escrita al front és un bar mig atrotinat que també fa certa olor de fracàs; un bar d’aquests de barri en què, a les hores de la nit durant les quals es produeix la trobada, les taules ja estan força més brutes que netes. Improvisa que fa fort! La primera experiència com a dramaturg de Paul Berrondo portava com a títol Nedant cap a la mar de la Xina, i tenia quelcom de gran homenatge a una pel·lícula mítica (la versió d’Ha nascut una estrella de George Cukor) i a un no menys mític gran mestre del teatre nord-americà (el Tennessee Williams de La nit de la iguana). Però, per a aquest segon espectacle, Berrondo ha pre- ferit triar una estructura més lliure, més propera a un work in progress, en què ell ofereix el punt de partida argumental i les dades bàsiques de tot l’entramat i els seus dos actors han anat armant els personatges que els toca defensar tot partint de molta improvisació i molt de diàleg; la feina del dramaturg ha consistit a donar després a aquest material una forma ben acabada.
I és així com ha anat creixent aquesta tragicomèdia que, segons l’autor, s’ha de servir tan freda com la cervesa o el Waikiki Honolulu (segons sembla, darrere aquest nom hi ha el còctel ideal per riure’ns dels propis fracassos) que beuen els protagonistes. Per cert que els seus somnis són tan diferents com els seus gustos per la beguda. L’un somia que Springsteen, encara que canti allò de Born in the USA, en realitat parla un català impecable, i està convençut que donant-li uns quants consells el Boss podria cuinar unes paelles per llepar-s’hi els dits.
L’altre, més que un somni, té un malson: us imagineu trobar-vos de cop al bell mig d’un gran camp esportiu fent d’àrbitre (en el seu cas, d’àrbitre d’un partit de futbol americà), però tenint alhora plena consciència que vosaltres, d’arbitrar, no en teniu ni la més mínima idea? I no cal ser el Dr. Freud per interpretar el malson i deduir a partir d’aquest que qui el somia està ben desubicat, ben fora de joc. Quelcom ben similar al que li passa al seu company de copes. Ara cal saber si aquests dos nàufrags es salven l’un a l’altre o s’ofeguen plegats.