UNA GIORNATTA PARTICOLARE
La millor manera –potser també la més arriscada– d’enfrontarte al mite del qual es nodreix la teva pròpia creativitat és deixar el mite ben a la vista. Així és com ho ha entès Oriol Broggi, que, a l’hora de transformar en espectacle teatral una pel·lícula mítica per la qual sent una lògica i compartida admiració, ha optat per iniciar-lo amb les escenes inicials del film d’Ettore Scola. Així doncs, i un cop introduïts ja en la dimensió política que té aquesta jornada gràcies a les imatges documentals de la trobada que van mantenir Hitler i Mussolini en olor de masses, la càmera –a través d’un tràveling que al seu moment va ser considerat com el més llarg i difícil de filmar de la història del cinema italià– ens introdueix tot seguit en el pis on viu l’Antonietta de Sophia Loren i a la seva esgotadora rutina matinal, en companyia d’aquest marit i d’aquests sis fills seus que després es fan del tot invisibles a l’escenari.
Però un cop l’immens rostre de cel·luloide de l’Antonietta de Loren es dilueix en el rostre real de l’Antonietta de Clara Segura, l’acte d’amor cinèfil que Broggi està oferint a les imatges mítiques deixa pas magistralment a un espectacle d’aclaparadora emotivitat; un espectacle sensacional en el qual tot ens arriba explicat mitjançant un depuradíssim llenguatge escènic que trastoca per complet les convencions realistes amb un cert toc d’homenatge al neorealisme de què partia Scola. La ‘giornatta’ que ens explica Broggi és una d’aquelles jornades capaces de transformar o redefinir d’alguna manera la vida interior de dues persones, fins i tot encara que la seva vida exterior continuï adreçant-se inexorablement cap al mateix destí cap al qual s’adreçava abans de produir-se.
I Broggi assenyala la commovedora excepcionalitat de la jornada remarcant com, en ocasions com aquesta, el temps es dilata més enllà de la seva durada cronològica. I visualitzant amb sobtats canvis de llum els moviments emocionals més íntims dels seus dos personatges.
I creant per a ells una magnífica banda sonora feta alhora de cançons evocadores que donen lloc a fragments de benestar passatger, i de distants murmuris marcials que vénen dels carrers o que surten dels aparells de ràdio, i que ens recorden la dramàtica pressió que acabarà per engolir el miratge d’aquesta jornada. I esborrant la distància física dels pisos on viuen l’Antonietta i el Gabrielle; dos pisos que Broggi visualitza com si es trobessin gairebé al mateix replà, i que a mesura que creix la intimitat entre els dos protagonistes, arriben a adquirir les dimensions d’un espai unificat; això, per no parlar del memorable moment en el qual aquests dos espais interiors s’obren del tot a l’exterior del cel de Roma. Un cel sota el qual la immensa Clara Segura i el fantàstic Pablo Derqui comparteixen amb nosaltres una tassa d’olorós cafè, mentre els ulls se’ls omplen de llàgrimes: Broggi no ha sigut mai tímid ni a l’hora de fer plorar els seus actors ni en el moment de deixar el seu públic amb un bon nus a la gola. Tot plegat, mentre els personatges miren cap al carrer des d’unes finestres que en realitat, donen a murs de pedra: d’alguna manera, les mateixes parets de la Biblioteca actuen com a metàfora de la presó feixista en la qual ja estan tancats, sota la implacable mirada d’una portera (temible, Marcia Cisteró) amb ulls de zeladora fanàtica.
Biblioteca de Catalunya