La jove de la sabata de vidre
AMB AQUESTA VERSIÓ FIDEL DEL CONTE DE L’ESCRIPTOR CHARLES PERRAULT, EL BRITÀNIC KENNETH BRANAGH SORPRÈN ELS ESPECTADORS I ACONSEGUEIX LA SEVA MILLOR PEL·LÍCULA DES DE FA ANYS
Si fa vint anys algú m’hagués dit que Kenneth Branagh acabaria dirigint una fidel i cursi versió de La Ventafocs, l’hauria titllat o bé de boig inconscient, o bé de posseïdor de l’almanac de Retorn al futur. El cineasta d’encàrrec en què s’ha convertit el director de Hamlet és capaç d’apuntar-se al remake d’una obra mestra ( L’empremta), al cinema de superherois (la fallida Thor) o al thriller d’acció (la penosa Jack Ryan: Operación Sombra). I no li cauen els anells per refugiar-se en el món de les princeses Disney.
I és que, en el fons, Branagh sempre ha volgut fer grans produccions com aquesta. El seu no és un cinema de petites peces de cambra, amb l’excepció d’En lo más crudo del crudo invierno. Tant se val que fos un Shakespeare o el Frankenstein de Mary Shelley. Amb el temps les oportunitats han minvat, i el fet d’haver de treballar amb material no sempre del seu gust l’ha acabat transformant en un cineasta que recorre a l’ofici, però sense perdre la seva essència i sense haver de deixar tot el seu prestigi pel camí.
La versió del conte de Charles Perrault és el seu millor film des de fa anys. Un espectacle visual de primer ordre on tots els elements –diàlegs, planificació, disseny de producció, posada en escena– encaixen a la perfecció i on Branagh i el seu guionista, Chris Weitz ( Un niño grande, American Pie) han fet una versió que es manté fidel a la natura ingènua dels contes, que no s’allunya del relat original, sinó que el segueix fil per randa, i que no converteix els seus personatges en herois moderns ni aposta per una revisió feminista que enforteixi els personatges femenins –aquí la princesa és delicada, bona i generosa, tal com la seva mare li fa prometre abans de morir– ni per un canvi del punt de vista, com ho feia la molt inferior Maléfica.
Ara bé, aquesta Ventafocs és tan propera a la cinta animada que l’estudi creat per l’oncle Walt va produir i que es va convertir en tot un clàssic com ho és als films shakespearians del mateix Branagh. I no només per detalls com el del pes del llegat familiar, potser de les poques novetats respecte al relat original, sinó també pel to marcadament i deliberadament kitsch, cursi i que no li és aliè. Però, per sobre de tot, perquè aquí hi trobem un Branagh que s’agrada, no només en els moments espectaculars que culminen amb l’enlluernadora escena del ball amb la músi- ca sublim d’un recuperadíssim Patrick Doyle, sinó també fins i tot a les escenes íntimes, com la conversa entre rei i príncep en el llit de mort del primer, on Branagh no malbarata l’oportunitat de marcar-se un pla zenital marca de la casa, d’aquells que tant li agraden.
Potser és l’apartat interpretatiu el punt més fluix de la proposta, en especial pel que fa a la parella protagonista. Sort que hi apareix Cate Blanchett per apropiar-se fàcilment de la funció i passar-s’ho teta en l’agraït paper de la perversa madrastra i que recorda una Bette Davis –atenció al pla de l’escala, que sembla tret de La lloba– o qualsevol gran estrella de l’època daurada de Hollywood. La mateixa època que reivindica aquest producte comercial ben conscient del que és i del que pretén.