A la recerca del temps perdut
EN LA DARRERA CINTA D’ARNAUD DESPLECHIN, UN PERSONATGE D’UN FILM ANTERIOR EVOCA TRES MOMENTS CRUCIALS DE LA SEVA JOVENTUT
“Provo de recordar, però no recordo res. De vegades recordo tres o quatre engrunes, només petits extractes”, ens diu el protagonista d’aquesta pel·lícula, obsessionat per evocar alguns episodis de joventut que d’alguna manera l’han convertit en l’home que ara és. Arnaud Desplechin recupera en aquesta pel·lícula el seu no confessat alter ego Paul Dedalus (Mahieu Amalric en la maduresa i Quentin Dolmaire en l’adolescència), personatge emocionalment sacsejat per diverses preocupacions sentimentals i existencials que ja vam conèixer en la més que notable Comment je me suis disputé… (ma vie sexuelle) (1996).
El cinema de la memòria
Amb Tres recuerdos de mi juventud el director francès perllonga una mena d’obra “en marxa” amb clars matisos autobiogràfics que retrocedeix fins a un moment iniciàtic, la primera joventut, entesa com un territori gairebé mític de descobriment torrencial de l’amor i el sexe; un moment de plenitud vital que deixa un pòsit de melancolia en el personatge.
El primer record que veiem és un fugaç i traumàtic episodi familiar que marca el to vital del Paul. El segon, un petit joc irònic entorn de la tradició dels films d’espies de la guerra freda, en què el Dedalus adolescent (magnífic Dolmaire, tot un descobriment) demostra un inesperat valor i una generositat gairebé suïcida amb un desconegut. El tercer record, el que de fet ocupa la major part del metratge, narra la iniciació sentimental del Paul amb Esther (Lou Roy-Lecollinet, també excellent), una noia que no dubta a definir-se a si mateixa com “una persona excepcional”.
Records inventats
Inicialment, Desplechin filma una reposada crònica sobre el naixement d’aquest amor adolescent amb una delicadesa que a estones recorda la volun- tat de copsar “els petits gestos de cada dia”, que deia Truffaut. Però a poc a poc el relat es torna més fosc. El narrador passa de la primera a la tercera persona, com si els records deixessin de pertànyer-li o comencessin a convertir-se en ficció. Els personatges s’allunyen l’un de l’altre sense raó aparent, com si la passió tingués com a inevitable conseqüència que la impossibilitat de la unió.
“Un amor intacte”, així defineix el protagonista el seu passat amb Esther en un emocionant soliloqui davant l’espectador, en el qual ha deixat de ser el Dedalus del Retrat de l’artista adolescent de Joyce per convertir-se en l’Antoine Roquentin de La nàusea de Jean-Paul Sartre.
Aquest és de fet el moment en què Desplechin ens recorda que la pel·lícula li pertany només a ell. El relat corria el risc de convertir-se en una versió sofisticada del Somiadors de Bernardo Bertolucci (2003). Però la segona part ens confirma que és un film sobre la nostàlgia i l’obsessió dels éssers humans per reinventar el passat. I també una arriscada bildungsroman cinematogràfica en què el director s’interroga en públic sobre la pròpia identitat.