VICTÒRIA
No em mal interpreteu quan vegeu la puntuació que dono al que, sens dubte, és un dels espectacles més llaminers de la temporada. Això de les estrelletes –diguem-ho clar– sempre resulta un xic enganyós i susceptible de decantar-se amb facilitat cap a una banda o l’altra. Parlant d’aquest cas concret: vull dir que, en molts sentits, ‘Victòria’ és, sens dubte, un espectacle notablement estimulant, important, ambiciós i ple de qualitats; un espectacle d’aquells que cal veure sens falta i una aposta d’aquelles que compleix per complet els objectius que s’ha de marcar un teatre com el TNC. I ara que ja m’he quedat amb la consciència tranquil·la és quan puc afegir que el nou text i el nou muntatge de Pau Miró (i si assenyalo aquesta doble faceta és perquè les qualitats i les mancances les trobo tant en l’obra escrita com en la seva posada en escena) em resulten alhora lleugerament decebedors. I em semblen una prova que Miró no ha sabut resoldre del tot la cruïlla de camins en què s’ha tro- bat. I és que Miró, d’una banda, intenta apropar-se als dies de la nostra eterna postguerra (el 1951 l’ambient continuava tan reprimit i deprimit com el 1939) amb un cert toc d’originalitat. Amb un buf d’humor. I amb una certa capacitat per presentarnos la cara més ambigua d’uns personatges i unes situacions que conviden sempre a seguir esquemes una mica pautats. Valgui com a exemple de les millors qualitats del text aquell moment en què unes capses que semblaven amagar dins seu octavetes ciclostilades del PSUC o alguna cosa similar es revelen com a contenidors de pornografia i tabac de contraban. Per aquí va una mica la primera part de l’espectacle, tot i que, paradoxalment, aquesta resulta ser alhora la més greument afectada per problemes d’arítmia. La barberia monumental Però alhora, Miró no pot evitar, a mesura que l’acció avança i s’endinsa per terrenys més èpics, adoptar alhora uns punts de vista més convencionals. I és aquí quan, tot i que l’espectacle agafa una renovada intensitat, les febleses i limitacions amb què estan construïts molts dels personatges resulten també més evidents. És aquí quan –per posar un parell d’exemples molt clars– la història del mestre compromès interpretat per Pere Arquillué agafa un aire lleugerament inversemblant, encara que el text li tingui reservat un dels seus grans moments: aquell en què el personatge assumeix que ha d’agafar el tramvia; quan vegeu l’espectacle, ho entendreu tot. O quan el falangista de Jordi Boixaderas es deixa caure, ja definitivament, pel pendent del tòpic. Sempre fent servir com a teló de fons una preciosa escenografia panoràmica de la barberia del barri Xino on es centra l’acció, i que em sembla alhora una escenografia tan bonica com equivocada. La grandiositat d’aquest espai, més proper al que trobaríem en un gran centre comercial que al que podem identificar amb un petit comerç d’una zona especialment maltractada de la Barcelona de postguerra, no ajuda tampoc gaire a potenciar la temperatura emocional del text. Això, tot i l’estupenda i molt matisada interpretació que Emma Vilarasau ofereix dins de l’establiment. Teatre Nacional de Catalunya