Els fantasmes de Napoleó, Tolstoi i Txékhov es passegen per les habitacions del Louvre a Francofonia, el nou film d’Aleksandr Sokurov.
LA DARRERA I SORPRENENT CINTA D’ALEKSANDR SOKUROV CERCA L’ESSÈNCIA DE LA NOSTRA CIVILITZACIÓ RECORRENT EL FAMÓS MUSEU
En l’última pel·lícula que va dirigir Ernst Lubitsch (i que va completar Otto Preminger després de la seva mort), La dama de l’ermini (1948), els personatges dels retrats que pengen a les parets d’un vell castell tornen a la vida a la nit. Una cosa semblant succeeix en aquesta nova i inesperada cinta de Sokurov, filmada en la seva major part al Museu del Louvre, pel qual es passegen, entre d’altres, el fantasma de Napoleó i el de Marianne, encarnació dels valors de la República Francesa. També hi surten vells amics del director, com Lev Tolstoi o Anton Txékhov, que actuen d’aliats d’un recorregut essencialment espiritual.
Francofonia reprèn, en una versió menys virtuosa, l’esperit de L’arca russa (2002). En aquella pel·lícula, Sokurov s’interrogava sobre l’ànima russa recorrent a través de l’espai i el temps els passadissos del Museu de l’Hermitage. Ara ho fa amb el Louvre, entès com un enclavament gairebé metafísic, un reducte de la civilització occidental que es resisteix a qualsevol abordatge, fins i tot al de la trituradora nazi.
El museu és el món
La veu en off del director mateix, omnipresent al film, ens diu: “Què és el Louvre?”. La pregunta resulta difícil de respondre més enllà de l’evidència, però l’autor de Dolorosa indiferència (1987) assaja algunes possibles aproximacions a la qüestió mitjançant un film collage que combina amb llibertat el documental i la ficció, l’assaig i la poesia, el material trobat i les reconstruccions filma- des en bells virats a color (en tons sèpia i blavosos) que recorden els mètodes de coloració emocional dels orígens del cinema. Potser la millor resposta es troba en l’escena en la qual Napoleó i Marianne contemplen la Mona Lisa. L’emperador exclama: “Sóc jo”, mentre la dona repeteix: “Llibertat, igualtat, fraternitat”. El Louvre és, doncs, el mirall d’una Europa que simbolitza de la mateixa manera les ànsies de conquesta i les de revolució, de destrucció i de resistència.
Un refugi enmig de l’oceà
En un moment determinat, la veu de Sokurov ens recorda que sovint els éssers humans estan perduts enmig de l’oceà. I també que tot l’oceà cap en el nostre interior. Les seves reflexions lliguen amb la conversa que manté per Skype amb un amic marí, que lluita contra un mar embravit per transportar el llegat d’un altre museu fins a terra. I connecta també amb un dels episodis centrals del film, ambientat durant l’ocupació nazi: la relació que sorgeix entre el director del Louvre Jacques Jaujard i l’oficial alemany Franziskus Wolff-Metternich, que van treballar plegats per protegir els tresors del museu mentre el món estava a punt d’esclatar.
L’art i la història amenaçats de destrucció, però miraculosament salvats fins als nostres dies, són el símbol perfecte de la francofonia que Sokurov mira de copsar en aquesta fascinant pel·lícula, mitjançant una sèrie d’imatges corprenedores com la visió del museu del passat amb les parets plenes de marcs buits o el Louvre actual, filmat en bells picats executats per drones, com un recinte silenciós i sagrat, miraculosament buit de turistes.