La vida mateixa
LA INTEGRACIÓ ÉS EL LEITMOTIV DE LA GUANYADORA DEL PREMI CÉSAR A LA MILLOR PEL·LÍCULA, QUE AVUI ARRIBA A LES NOSTRES SALES
D’ençà dels atemptats a París i Brussel·les comesos per un jovent desencantat i seduït pel gihadisme, el debat sobre la integració, o més aviat la manca d’integració, ha pujat de volum a Europa. Però no és pas un debat nou: en països com França, ja fa temps que s’arrossega –algú recorda les revoltes de la banlieue?–. Un problema de difícil solució a què ha ajudat ben poc la complicada conjuntura econòmica actual, i que ha beneficiat partits com el de Marine Le Pen –tremola, Europa, si els pronòstics es compleixen.
I precisament de la integració, encara que des d’un vessant més amable i humanista, ens parla la sorprenent guanyadora del premi César a la millor pel·lícula, a més del de millor guió adaptat i el de millor actriu revelació.
Mare coratge
La Fatima és una autèntica mare coratge de fortes conviccions religioses que, després de separar-se del seu marit, ha pujat dues filles, el seu gran orgull, tota sola. Sense parlar ni escriure el francès i sense tenir qualificació professional, no li queda altre remei que dedicar-se a netejar cases i col·legis per ajudar econòmicament la filla gran i aconseguir que la petita no acabi com ella, o encara pitjor. Un film que en el fons ens parla de l’amor incondicional d’una mare per les seves filles i de la por al fracàs: de la filla gran, per no estar a l’altura de les circumstàncies tenint en compte l’esforç titànic de la mare; de la filla petita, per acabar com la seva mare, i de la mare, capaç de fer el que calgui per elles, que vol oferir el millor futur possible a totes dues.
Europa no és el paradís
Com a pel·lícula que parla sobre les dificultats que troben tots aquells que arriben a Europa a la recerca d’un món millor o, com a mínim, d’unes condicions de vida més dignes, és evident que recorre alguns dels llocs comuns en aquesta mena d’històries: el xoc generacional; la incomunicació no només a la feina sinó sobre- tot amb les seves dues filles, nascudes a França i a qui no entén, o la topada amb la crua realitat d’una Europa que no és el paradís promès. Però ho fa aportant una dosi extra d’humanitat i autenticitat en els conflictes quotidians.
Potser, per posar alguna pega a aquesta pel·lícula exemplar, el fet de confiar el paper protagonista en una no-actriu no acaba de funcionar en alguns moments, malgrat que ella hi deixi la pell, i aquest fet juga, al meu entendre, en contra de la pel·lícula, en comptes de ser un dels seus valors principals. Res, però, que enteli la brillantor d’un film real com la vida mateixa. De fet, és la vida mateixa.