L.A. conspiracy
RUSSELL CROWE I RYAN GOSLING PROTAGONITZEN UNA HILARANT BUDDY MOVIE DIRIGIDA PEL GUIONISTA D’‘ARMA LETAL’ I ‘L’ÚLTIM BOY SCOUT’
Algú capaç d’escriure diàlegs com “L’aigua mulla, el cel és blau i les dones tenen secrets” o “Has conegut algú a qui no hagis matat?” mereixeria que se li fes un monument a qualsevol de les grans avingudes de Los Angeles: Wilshire Boulevard, Hollywood Boulevard, o, encara millor, l’antigament canalla Sunset Strip. I aquest algú és ni més ni menys que Shane Black, un dels noms bàsics del cinema d’acció i qui millor coneix els mecanismes del que ha de ser una perfecta buddy movie –o pel·li de col·legues–. No en va eren seus els guions d’Arma letal, L’últim boy scout i L’últim gran heroi. És raó per fer-li un monument o no?
Un cop recuperat de l’ostracisme a què es va veure sotmès durant més de deu anys i alçat de nou a la primera divisió del cinema de masses arran de l’èxit de l’extraordinària Iron Man 3, Black demostra estar en plena forma amb aquest film que respira anys setanta per tots els porus, però que alhora és fill del segle XXI.
Uns aliats inesperats
Amb una arrencada d’allò més prometedora, la pel·lícula ens transporta a la ciutat de Los Angeles de la dècada dels anys setanta. Allà s’encreuen els camins de Jackson Healy ( Russell Crowe), un tipus sense escrúpols que es guanya la vida com a pinxo, i Holland March ( Ryan Gosling), un inepte investigador privat que no ho fa millor com a pare d’una adolescent de dotze anys que en el fons és com la neboda de l’inspector Gadget que li treia les castanyes del foc. Tots dos han de convertir-se en inesperats aliats per trobar una jove ac- triu porno que ha desaparegut i topen amb una conspiració que arriba més amunt del que podien arribar a imaginar. No resulta difícil veure en Dos buenos tipos una variant més humorística de Kiss Kiss Bang Bang: un noir que té la indústria del cinema de fons –aquí la llavors emergent indústria del porno– i que compta, com qualsevol buddy movie orgullosa de ser-ho, amb una parella protagonista masculina (allà Downey Jr. i Kilmer; aquí Gosling i Crowe).
Pura química
I precisament un dels grans encerts és l’extraordinària i al mateix temps inesperada química existent entre tots dos. El protagonista de Gladiator s’ha reconvertit aquí en una mena de Bud Spencer, només que, en comptes de clavar sonores bufetades, la seva especialitat és trencar la crisma a qualsevol que se li posi davant. I el de Drive, que només havia mostrat la vena de comediant, encara que fos de manera furtiva, a Crazy Stupid Love, aquí es llueix amb una vis còmica absolutament hereva de l’slapstick, amb caigudes contínues i l’hilarant homenatge a Lou Costello en l’escena del descobriment del cadàver que només els més cinèfils enxamparan.
Una cosa que diu molt de les tones de cinefília que destilla la cinta –la festa homenatge a El guateque, per citar-ne només una–. Perquè, més enllà de l’autoconsciència de ser el que és, una producció de Joel Silver destinada a fer diners, Shane Black no es limita a quedar-se en el riure fàcil i els diàlegs marca de la casa. Marcada amb foc per una banda sonora setantera que sembla signada pel gran Lalo Schifrin i un sentit de l’humor molt cínic, la sensacional Dos buenos tipos sap barrejar dos conceptes en teoria tan antitètics com Arma letal i El llarg adéu de Robert Altman, i sortir airosa de la jugada. Una cosa només a l’abast de genis com Black.
DIR.: SHANE BLACK. GÈNERE: COMÈDIA D’ACCIÓ. INTÈRPRETS: RUSSELL CROWE, RYAN GOSLING, ANGOURIE RICE, MATT BOMER, MARGARET QUALLEY, KIM BASINGER. PAÍS: EUA. ANY: 2016. DUR.: 116 MIN.