Vigilant les fronteres
MARC ARTIGAU ENS MOSTRA EL REREFONS TRÀGIC D’UN MÓN QUE, COM MÉS GLOBAL ES FA, MÉS S’OMPLE DE TANQUES
“De la sort que el destí té assignada als mortals, ningú no en pot escapar”. Aquesta sentència constitueix, en gran mesura, el punt de partida de totes les tragèdies gregues i de totes les altres grans tragèdies que s’han escrit al llarg dels segles sota la influència dels mestres grecs.
I aquesta sentència se l’escriu al porxo de casa seva, per tenir-la sempre present, el personatge del pare, un dels protagonistes de l’ambiciosa –potser la més ambiciosa i, sens dubte, la més èpica de totes les seves– i estupenda obra amb què Marc Artigau ens explica una història plena d’un alè inequívocament tràgic.
I naturalment, quan tens a l’escenari una història tràgica situada en un context contemporani, en què hi surten uns pares molt presents i/o massa absents, i alhora uns fills que, marcats per l’ombra del pare, es veuen abocats a travessar les més perilloses fronteres continentals, culturals i emocionals, el primer que et ve al cap és el teatre de Wa- jdi Mouawad. Però no cal que ningú assenyali a Artigau aquesta evidència: ell és el primer que assumeix el seu deute envers l’autor d’Incendis.
Tot el camp és un clam
I és que ni al bell mig de les situacions més tràgiques s’oblida Artigau de la passió pel seu estimat Barça. El Camp Nou està destinat a ser també, doncs, un dels escenaris significatius d’aquest text no exempt dels seus bons moments de comèdia quotidianament familiar: aquí, l’autor mira cap a De Filippo. I naturalment, impregnat alhora de les referències bíbliques suggerides pel seu mateix títol.
De fet, Artigau recorre al lúcid pessimisme del llibre de l’Eclesiastès, per recordar-nos que “de les generacions passades no en queda cap record, ni en quedarà cap de les futures”, mentre que alhora “allò que ha passat, tornarà a passar”. Tràgic, no? Però, per sort, “la terra es manté sempre”.