ELS CORS PURS
No estava preparat. Sabia –us ho havia explicat també a vosaltres– que el nou espectacle d’Oriol Broggi barrejava la narració de Joseph Kessel, inclosa al llibre que dóna nom al muntatge, amb una altra història addicional. I sí, és cert: llegint el dossier de premsa de l’espectacle, em va semblar percebre alguna referència latent al James Joyce de ‘Dublinesos’, encara que el nom de l’autor d’‘Ulisses’ no sigui mai esmentat en aquest dossier. Però el que no m’esperava era trobar-me a l’escenari, de cop i volta, ni més ni menys que una versió lliure d’‘Els morts’, el sublim relat que tanca el llibre de Joyce. Un relat que, alhora, va donar origen a la no menys sublim darrera pel·lícula de John Huston; un testament fílmic rodat quan el director ja era plenament conscient de la immediatesa de la seva mort. I aquí és on ni el crític més objectiu (tot partint de la impossibilitat d’aquesta objectivitat total) pot deixar de banda les seves emocions més arrelades. A mi, personalment, tant el relat de Joyce com les imatges de Huston em provoquen –ho confesso– un veritable terratrèmol emocional. Un terratrèmol que em deixa to- talment desarmat, quan arriba la gran nevada final sobre les tombes d’un cementiri de Dublín i les paraules de Joyce es fonen amb la tremenda melangia visual d’aquestes imatges.
Els cors freds Si us explico tot això, en pla confidència personal, és senzillament perquè entengueu fins a quin punt em resulta decebedorament desconcertant que Oriol Broggi (d’altra banda, un director que, quan vol, sap com tocarme la fibra sensible) em deixi totalment fred fent servir aquelles mateixes paraules. Curiosament, quan Broggi va dirigir l’excel·lent ‘La mort d’Ivan Ilitx’, va escolar imatges de la pel·lícula de Huston en aquell relat que li era aparentment aliè amb resultats tan notables com perfectament integrats. Però, aquest cop, la fredor ho envaeix tot. I no precisament per culpa de la neu, sinó més aviat d’una estudiada poètica que, en aquest cas, sembla precisament massa estudiada i tot. Una poètica que constitueix una marca de fàbrica habitual en els muntatges de Broggi i de La Perla 29. I que, també de manera habitual, provoca moments de meravellosa intensitat escènica. Però que aquí sona un xic artificiosa, i fins i tot una mica monòtona. Potser ajuntar Joyce amb Kessel i amb Chagall resultava un maridatge forçat en excés. El cas és que, quan arriba la segona part de l’espectacle, aquesta distància plena de fredor, que ja s’ha instal·lat a l’escenari, continua impregnant l’atmosfera. Encara que aquesta atmosfera es recolzi en el rigor professional que cal esperar sempre de Broggi i de La Perla 29. Però l’estil s’apropa massa en aquest cas a la mecànica. I els cors purs no agafen mai una veritable volada, encara que Broggi faci volar els seus personatges. Teatre Romea