“El terror és el cinema més pur”
Miguel Ángel Vivas, director d’Inside
Miguel Ángel Vivas és un gran fan del Festival de Sitges i sempre que pot s’agafa una setmana de vacances amb un objectiu impossible: veure totes, o gairebé totes, les pel·lícules de la programació. Ara és l’encarregat d’inaugurar el festival amb la seva darrera obra, Inside, un personal remake del film francès A l’interior (2007).
Com et vas decidir a fer una nova versió d’un film produït el 2007? Reconec que em feia por fer-ne un remake, però quan vaig llegir el guió de Jaume Balagueró i Manu Díez vaig pensar que podia portar la història al meu terreny. A Extinction havia abordat el tema de la paternitat a través del terror i ara volia fer el mateix amb la maternitat. Inside era l’oportunitat perfecta.
En una entrevista anterior vas anunciar que aquesta seria la pel·lícula “més frenètica” que hagis fet en la teva vida. Ho has acabat acomplint? Sí, la veritat és que m’agrada no repetir-me mai. Aquest cop volia que el film fos com una muntanya russa, que no parés mai quiet. La pel·lícula té un esperit juganer: el clímax apareix al cap de deu minuts i a partir d’aquí comença un llarg tercer acte.
Sovint parles de directors que t’han influït, des dels cineastes més clàssics als mestres del giallo. Com interioritzes tots aquests referents en la teva obra? Quan preparo una pel·lícula m’agrada més pensar en un estil que en un film o un director concrets. M’interessa una filosofia fílmica, per dir-ho així, una manera d’acostar-se a la vida a través del cinema, més que les cites concretes. Com deies, els meus grans referents són els clàssics com Howard Hawks, però també he gaudit molt dels cineastes de gènere com Lucio Fulci.
Es nota que abans de ser director ja eres un enamorat del cinema. Quan era adolescent no tenia gaires amics; per sort, em vaig dedicar a llegir i veure pel·lícules. Quan vaig descobrir el llibre d’Andrei Tarkovski Esculpir en el temps em vaig enamorar de la seva passió per la vida i pel cinema i d’alguna manera aquí va començar tot.
Què és per tu el cinema de terror? Jo diria que és el cinema més pur. El western se sustenta en una època i un lloc concrets, però el terror és fonamentalment un estat d’ànim. La comèdia i el terror es basen en les emocions que provoquen el públic, però només el terror aconsegueix que sentim el mateix que el personatge. La por compartida del protagonista i el públic és la màxima expressió d’aquesta identificació total.
Quina relació tens amb el Festival de Sitges? Hi vinc cada any com a espectador. Un dels moments més feliços que recordo va ser quan vaig aconseguir presentarhi Secuestrados, un veritable somni acomplert. Per a mi, poder inaugurar el festival d’enguany és tot un regal.
Tindràs temps de veure algunes pel·lícules de la programació? M’encantaria. Malauradament, aquest any se m’ha complicat l’agenda. Dilluns començo el rodatge d’una sèrie, així que no tindré gaire temps.
Quins films t’agradaria veure en aquesta edició? Tinc moltes ganes de gaudir de Colossal, de Nacho Vigalondo. També em ve molt de gust 31, de Rob Zombie, i The Neon Demon. Quan Only God Forgives, l’anterior film de Nicolas Winding Refn, es va presentar a Sitges, jo formava part del jurat i vaig fer tot el que vaig poder perquè guanyés el premi a millor pel·lícula, però no ho vaig aconseguir… (Riu.)