Les passions dins la gàbia
EL CINEASTA TERENCE DAVIES TORNA A LA PANTALLA GRAN AMB UNA RECREACIÓ MOLT PERSONAL DE LA VIDA DE LA POETESSA EMILY DICKINSON AMB ‘HISTORIA DE UNA PASIÓN’
Encara recent el record de l’anterior Sunset Song (2015) –esplèndida cinta que evocava l’esperit dels drames rurals de John Ford o els grans melodrames de David Lean–, ens arriba ara el següent film de Terence Davies, una subtil recreació de la figura de la poetessa nord-americana Emily Dickinson que evita la temptació de la grandiloqüència en favor de la interiorització.
El director britànic confirma un cop més la seva condició de clàssic vivent, amb una narrativa cinematogràfica emparentada amb la literatura de Jane Austen o Thomas Hardy i el cinema de directors com Max Ophuls o el tàndem Powell-Pressburger. El film és en aparença una equilibrada peça de cambra que aconsegueix, sense gairebé sortir de la casa familiar dels Dickin- son, aprofundir en una ànima sacsejada per la passió i enfrontada a unes asfixiants convencions socials.
Una visió subtil
El títol original ( Una passió tranquil·la) ja ens adverteix de la voluntat de Davies d’evitar a cada moment el retrat de traç gruixut. El film, escrit pel mateix director, recorre a la descripció detallada d’una sèrie d’estampes de la burgesia vuitcentista per indagar en una personalitat aclaparada per unes emocions que pugnen per sortir a l’exterior. Cynthia Nixon, en un registre radicalment oposat al de la sèrie Sexe a Nova York, interpreta el paper de la seva vida suggerint, sota el seu posat moderat, una bulliciosa activitat mental.
La fotografia, a càrrec del versàtil Florian Hoffmeister, evoca la llum de Vermeer i també l’harmonia dels pintors acadèmics britànics com Thomas Gainsborough o William Hogarth, sobretot en el retrat, amb tocs satírics, dels membres de la família (en- tre els quals destaca el pare, interpretat pel sempre solvent Keith Carradine).
Historia de una pasión podria haver sigut un film de qualité ple d’imatges belles i esmorteïdes, però Davies aconsegueix evitar aquest risc gràcies a la magnífica tasca de direcció d’actors i a la creació d’una atmosfera que desprèn una constant tensió dramàtica. L’aparició ocasional dels poemes de Dickinson afegeix profunditat a un relat que proposa interessants reflexions vinculades a la feminitat i la llibertat sexual dins el món patriarcal.