El setè passatger
DEUTORA DE L’‘ALIEN’ DE RIDLEY SCOTT, AQUESTA ESTUPENDA PEL·LÍCULA DE TERROR AMBIENTADA EN L’ESPAI FUNCIONA GRÀCIES A LA SEVA MANCA DE COMPLEXOS
Sis tripulants de l’Estació Espacial Internacional tenen com a missió rebre i analitzar mostres obtingudes del planeta Mart per determinar si realment hi existeix vida. Per sort, poden recuperar-les, i comença la tasca d’anàlisi. I hi acaben trobant vida: un ésser unicel·lular que respon als estímuls i que evoluciona a mesura que va creixent. Però, en el moment que se sent amenaçat, apareix el seu instint de supervivència i es comença a mostrar hostil. Tant que, o els astronautes l’eliminen i eviten a qualsevol preu que arribi a la Terra o el nou organisme els eliminarà d’un en un. Si esteu pensant que aquest argument podria ser el d’Alien amb certes variants, no aneu gens desencaminats. Però Life és un digníssim film de terror –el de Ridley Scott també ho era, per molt que l’ambientessin en l’espai– que explota la fascinació que tenim per la recerca de vida més enllà del nostre planeta estimat. O potser no tan estimat, si tenim en compte com l’estem tractant.
Eficaç i aterridora
Perquè, diguem-ho clar: només podria ser qualificat de sapastre o autèntic indocumentat algú capaç de desaprofitar els conceptes nau espacial, tripu
lants, espai i extraterrestre amb més perill que una piranya en un
bidet. Per sort, Daniel Espinosa i el seu equip no ho són. Sí. D’acord. En una època on l’originalitat és un bé tan preuat com escàs, l’eficaç i aterridora
Life és deutora d’Alien, però no menys del que ho eren Hori
zonte final i Lifeforce. I a més a més, no té d’admetre les seves referències: ho fa d’una manera desacomplexada, sense cap mena de vergonya. Pràctica- ment en cap moment –recordeu aquest pràcticament– el guió de Rhett Reese i Paul Wernick, els homes darrere de dues cintes diametralment oposades a aquesta com Ben
vinguts a Zombieland i Deadpool, vol jugar a sorprendre l’espectador avesat. I té claríssims els seus referents: La Co
sa, Gravity i aquella injustament tractada Misión a Marte de Brian De Palma amb què els crítics van ajustar comptes amb ell, fins al punt d’obligar-lo a deixar Hollywood.
Cinema sense pretensions
Tampoc el seu director, Daniel Espinosa ( Diners fàcils,
El invitado, El niño 44), vol inventar la sopa d’all. El seu és un treball immaculat, continuador de la gran tradició de realitzadors europeus com Wolfgang Petersen i Renny Harlin, capaços d’adaptar-se a les exigències de Hollywood amb aquell cinema sense pretensions alhora que demostraven els seus dots com a directors. Aquí comença amb un pla seqüència que ens remet al de Gravity, per continuar aplicant quelcom més que bon ofici per construir un film efectiu i capaç de mantenir-te en tensió, que no escatima sang, i que té un primer tram més abocat a la part científica que és l’aperitiu del que vindrà després. Una pellícula gran amb esperit de sèrie B que, al contrari que les –d’altra banda magistrals–
Interstellar i La llegada, fuig de la reflexió filosòfica i que, curiosament, arriba menys de dos mesos abans que el germà de Tony Scott faci retornar al món Alien amb Covenant. Això sí que em fa més por que una pedregada…