Menjar ‘Canaille’

Si aneu a Mallorca aquests dies, no deixéssiu de tastar un plat típic de Pasqua: el frit de freixura, deliciosa combinació de verdures de primavera i entranyes de xai. Com? Que no mengeu menuts? I per què? Potser sou vegetarians? Llavors entesos. Però la resta no teniu excusa. Sí és pel colesterol, la moderació és la clau, que totes les masses piquen. Si creieu que no us n’agradaria el gust, permeteu-me que ho dubti; de menuts n’hi ha de molts tipus, amb textures i sabors ben diferents entre ells. Per mi aquesta és la gràcia i fins l’avantatge davant la monotonia de sovintejar exclusivament la carn dels bistecs. Perquè… no em digueu que no mengeu sang i fetge i en canvi us encanten el foie-gras, la botifarra del perol, els canelons i el bull! Si la cosa és que us ofèn la impudícia de les vísceres, per això tenim la cuina. La cuina civilitza la nostra alimentació elevant-la a fet cultural i fins a plaer estètic. Precisament per lluitar contra el menysteniment i el prejudici que han patit durant massa temps els menuts i reivindicar-ne el valor gastronòmic, acaba d’aparèixer ‘Canaille’, un documentat, compromès i alhora divertit treball de Miquel Brossa amb receptes de grans xefs creatius i també de tradicionals, ben nostrades. Un llibre necessari, perquè curiosament els menuts s’han gaudit amb més freqüència a les taules de les cases populars, als esmorzars de pagès de les fondes i també als restaurants d’alta gamma, mentre la classe mitjana urbana en desconeixia el valor i la praxi culinària. Fins i tot trobaríem criteris d’aprofitament i economia circular a favor seu. Així doncs, mengeu menuts, que no vol pas dir canalla (però sí ‘Canaille’).