Un dia de boda
ELS DIRECTORS D’INTOCABLE, ERIC TOLEDANO I ERIC NAKACHE, TORNEN AMB UNA COMÈDIA CORAL QUE FUNCIONA COM UN RELLOTGE
El gran públic els coneix a partir d’aquella magnífica lloa a la joie de vivre que era Into
cable, però Eric Toledano i Olivier Nakache ja havien dirigit abans tres pel·lícules, comèdies o a què no es va prestar gaire atenció al nostre país en el moment de la seva estrena, com Aquellos días fe
lices, amb la qual guarda certa similitud el film que aquí ens ocupa, o que directament mai no van veure la llum al nostre país. I va ser precisament a partir d’Intocable que començaria el seu camí triomfant i al mateix temps la seva “maledicció”. Entre cometes, sí (quants directors vendrien la seva ànima al diable per fer algun dia una pel·lícula com la protagonitzada per Omar Sy i François Cluzet), perquè qualsevol nou projecte, per esperat que fos, la tindria com a punt de referència obligatori (allò de la simplificació que posava de manifest en aquestes línies amb motiu de la crítica de Los archivos del Pentágono) a l’hora de fer comparacions.
Els va passar amb Samba i possiblement els passarà amb la nova proposta, una comè- dia coral que funciona com un mecanisme de rellotgeria perfectament revisat.
Una França en miniatura
Una festa de la comicitat que té com a epicentre fonamental una festa de casament, un escenari no precisament original, però que dona prou joc per construir una història que gira al voltant del màxim responsable d’una empresa que organitza bodes i que té el rostre de Jean-Pierre Bacri.
Per al bon funcionament del film és fonamental, precisament, l’elecció de Bacri per a un paper, el de rondinaire de bon fons, que li va com un vestit a mida: l’esgotat però professional director d’una orquestra que esdevé una mena de França en miniatura i que desafina tant o més que el personatge que interpreta un excel·lent Gilles Lellouche, un cantant d’allò més canalla vingut a menys que es creu una estrella.
Però és aquí on està el seu secret: ningú no és perfecte, i com més sapastre és el personatge, més riu el públic. Amb només un polsim de mala llet –desnatada, això sí– i assumint els mínims riscos, els reis de la joie de vivre demostren de nou que la sovint insultada –com si ser lleuger fos un pecat mortal– comèdia popular francesa, capaç no només de fer passar una bona estona a l’espectador, sinó fins i tot elevada a instrument per mesurar el pols de la societat francesa, con