TEATRE
FABRICE MURGIA DIRIGEIX LA VERSIÓ EN CASTELLÀ DE L’OBRA QUE EL VA CONVERTIR EN UN CREADOR FONAMENTAL DEL NOU TEATRE EUROPEU
El Teatre Lliure de Gràcia acull la premiada obra de Murgia La tristeza de los ogros, un conte negre sobre l’adolescència.
Recordeu els seus noms? Ell es deia Bastian Bosse. I el 20 de novembre del 2006, quan en tenia divuit, va tornar a l’institut on tantes situacions d’assetjament havia patit per tal de perpetrar una matança que va acabar amb molts ferits i un únic cadàver: el seu. Per cert, que el cas d’en Bosse no només ha inspirat l’excel·lent obra de Murgia (la primera que va escriure, i de la qual vam poder gaudir al Temporada Alta) que ara arriba al Lliure, sinó que ha donat origen al monòleg de Lars Noren
20 de novembre (Mar Ulldemolins el va interpretar a la Sala Atrium), i alhora està ben present a l’espectacle Ricard
de 3r., vist a la Sala Beckett i a l’Off de la Villarroel.
Pocs mesos abans que el nom de Bosse es convertís en notícia dramàtica, ho havia fet el nom de Natascha Kampusch, una noia també de divuit anys que l’agost d’aquell mateix 2006 va aconseguir escapar del cau on estava reclosa des que un home anomenat Wolfgang Priklopil (víctima, alhora, d’un brutal assetjament escolar durant la seva infància; la dada és significativa) la va segrestar sortint de l’escola vuit anys abans. Per cert, quan la Natascha va lamentar, pocs dies després, el trist final del seu segrestador i violador (es va llançar a les vies del tren mentre era objecte de persecució policíaca), no van ser poques les persones que van atacar la noia amb retrets plens d’odi.
Contes per no dormir
Dit això, cal afegir que, tal com ho veu Murgia, aquesta no és tant una obra sobre en Bastian i la Natascha com sobre la pèrdua d’una infància i d’una adolescència que, en realitat, no s’han arribat a poder viure. I és també una obra amb un component autobiogràfic latent, perquè Murgia la va escriure poc després de ser pare, mentre sentia que aquesta nova responsabilitat venia a conviure amb l’adolescent somiador que encara portava dins. Parlant de somnis i de malsons, val a dir que la seva obra –que es presenta en forma de monòlegs sortits d’un espai amb quelcom de fosca cova plena de projeccions, sons amplificats i rampells de música tecno– ha estat definida com a conte oníric sobre el desarrelament. És el mateix Murgia qui considera que a ell li cal sempre partir de la realitat per arribar des de la documentació prèvia a un territori oníric que no té res a veure amb el teatre document, però que, alhora, vol donar noves perspectives sobre la realitat.
De fet, quan a Murgia li pregunten per què es mostra tan crític amb el món però no ofereix instruments per canviar-lo, ell es limita a dir que si fa espectacles tan foscos és perquè només pretén ser un testimoni del que és la humanitat.