Tocats pel mal
EL DEBUT DEL NORD-AMERICÀ ARI ASTER NO ÉS NOMÉS UNA DE LES MILLORS PEL·LÍCULES DE TERROR DEL QUE VA DE SEGLE, SINÓ QUE TAMBÉ DEMOSTRA EL BON MOMENT QUE PASSA EL GÈNERE
Alguns pensen que el terror és un gènere desgastat, però sempre hi haurà espectadors disposats a experimentar sensacions que a la vida quotidiana seria impossible viure. I resulta que el terror, sovint injuriat per la crítica més recalcitrant, rància i acadèmica, està passant per un dels seus millors moments. I a sobre hi trobem diversitat d’estils, que van des del Shyamalan més recent ( Múltiple) fins a l’aparició de nous auteurs en l’art de provocar por –penso en Robert Eggers ( La bruja), David Robert Mitchell ( It Follows), Julia Ducournau
( Crudo), Jordan Peele ( Déjame salir) o fins i tot John Krasinski ( Un lugar tranquilo)–, passant per films més comercials i juganers ( Feliz día de tu muerte) i fins i tot les gens menyspreables conti- nuacions o spin-offs d’Expediente Warren o Insidious, que aposten per fórmules preestablertes però funcionals i amb algun rampell de genialitat.
A totes cal afegir-hi la nova sensació, el film que va deixar tothom bocabadat a Sundance i, sobretot, una de les millors pel·lícules de terror del que va de segle: Hereditary.
Directe al cervell
i angoixa d’una família que avança cap a la seva desintegració física i psicològica. Cap dels personatges té el control del propi destí: semblen condemnats a sucumbir davant la foscor, el mal.
A diferència d’altres films, Hereditary és una d’aquelles pel·lícules que reclama paciència, ja que el terror no es construeix a cop d’efecte, sinó des d’un indret lligat al nostre cervell. I és que, al cap i a la fi, la por és una emoció subjectiva.
Amb la guàrdia abaixada
visuals i sonors per il·lustrar el progressiu malson en què es transforma la història.
Per exemple, al primer acte hi ha escenes ambigües on les veritables emocions dels personatges queden amagades rere màscares abans que esclati l’element terrorífic, per donar pas a girs de guió que ens agafen amb la guàrdia abaixada.
A més, no li cal buscar l’originalitat d’una manera desesperada: els seus referents resulten familiars pel bon connaisseur del terror, que no són altres que els films de terror dels anys setanta, amb Amenaça a l’ombra de Nicolas Roeg al capdavant.
I, alhora, incideix en camins oberts recentment en el gènere; en aquest cas, l’obert per Robert Eggers amb La bruja. Una brutal, inquietant i pertorbadora invitació al costat fosc, la d’Aster, un nom a seguir en un futur immediat.
HEREDITARY