Guerra sense regles

AQUESTA EXCEL·LENT CONTINUACIÓ DEL FILM DE DENIS VILLENEUVE TORNA A LA FRONTERA PER CONVERTIR-SE EN UN EXEMPLAR EXERCICI SOBRE COM MANTENIR LA TENSIÓ DRAMÀTICA

Quan va estrenar Sicari, Denis Villeneuve ja havia demostrat que era capaç d’enfrontar-se a projectes ben diferents ( Incendis, Presoners, Enemy) deixant-hi la seva empremta com a cineasta. Amb aquest extraordinari thriller fronterer demostrava tenir un sisè sentit per a la posada en escena, però una de les idees més interessants que proposava, gràcies al guió de ferro de Taylor Sheridan ( Comanchería), era com mostrava de desdibuixada la línia entre el bé i el mal, i si de veritat estàvem/estem condemnats a convertir-nos en monstres per aconseguir derrotar altres monstres. Doncs bé, la mateixa idea és l’eix central d’aquesta continuació a primera vista innecessària –no va ser un gran èxit comercial–, especialment sabent que Villeneuve està cridat a empreses més ambicioses, que el personatge d’Emily Blunt ha estat eliminat de l’equació i que la direcció va aquí a càrrec de Stefano Sollima, format a la televisió –seva era la sèrie Go-

La continuació de

Sicari

incideix en la guerra bruta. A la foto, Benicio del Toro. morra– i amb només un parell de films –un dels quals estrenat al nostre país, Suburra– com a targeta de presentació cinematogràfica. Però vet aquí que, si bé no supera el film del canadenc, s’hi apropa. I molt.

Els dos costats de la llei

Sheridan, de nou al comandament del guió, recupera els personatges de Benicio del Toro i Josh Brolin, tots dos excel·lents de nou, per construir una trama de nou lligada a la frontera entre Mèxic i els Estats Units i als càrtels. Però deixa de banda la droga per centrar-se en l’amenaça terrorista que representa el fet que es colin com a immigrants possibles terroristes islàmics gràcies als mateixos càrtels que troben més lucra- tiu el tràfic de persones que el de droga. I incideix en la guerra bruta, on els mètodes de la llei sovint s’assemblen als dels que hi ha a l’altre costat, com a sortida per acabar amb el problema, mentre dibuixa de nou la relació entre violència, odi i entorn en un món que és un infern a la terra. Però en aquesta ocasió la història vol aprofundir en la cara més humana dels dos protagonistes, fet que beneficia el conjunt, tot i que es tracta d’una pel·lícula seca i més aviat directa que sap crear tensió fins i tot en aquelles escenes on no n’esperes.

Uns temps foscos

No cal dir que Sicario: El día del soldado no té l’enlluernadora potència visual de Villeneuve, un autèntic superdotat de la posada en escena, però Sollima, fill del gran Sergio Sollima ( El halcón y la presa, Ciudad violenta) té molt clar com fer avançar la història escrita per Sheridan amb claredat, resolent les seqüències de manera impol·luta, alhora que encaixa visualment amb l’univers mostrat anteriorment. I malgrat que hi ha alguna incoherència al tram final, Sheridan no vol deixar caps per lligar i sap solucionar-ho per donar-hi el cop de gràcia a la darrera seqüència i deixar-ho tot obert per a una tercera pel·lícula que tancaria una extraordinària trilogia que retrata part de la història recent dels Estats Units, especialment en aquests temps foscos de paranoia col·lectiva i d’odi cap a allò que significa ser diferent.

SICARIO: EL DÍA DEL SOLDADO

●●●● ●

DIR.: STEFANO SOLLIMA. GÈNERE: THRILLER. INTÈRPRETS: BENICIO DEL TORO, JOSH BROLIN, ISABELA MONER. PAÍS: EUA. ANY: 2018. DUR.: 122 MIN.