Convencions masculines, convencions femenines

Casualitats de la vida i de la programació del Festival Grec. ¿Heu vist que a la pàgina del costat us parlo de Motus i de la molt personal, creativa i lliure manera amb què la companyia es va servir del teatre documental a MDLSX per qüestionar i deixar en evidència la divisió en sexes promoguda per la nostra societat? Doncs aquí teniu una altra notable companyia –aquesta, de casa nostra– que també s’ha dedicat al llarg dels darrers anys a abordar el teatre documental amb originalitat i resultats brillants. I que en la seva nova proposta vol també entrar a sac en el tema de la divisió en sexes, i es pregunta fins a quin punt aquesta no és bàsicament altra cosa que una construcció cultural. Quelcom que La conquesta del pol sud fa seguint el mateix procediment que va seguir en els dos lliuraments anteriors de la trilogia que la companyia ha dedicat a la dona, des del convenciment que “la dona es converteix en la figura del futur, després de segles d’hegemonia masculina”. Una vegada més, es tracta de partir d’una història individual real per combinar-la amb la recerca documental, i de projectar-ne la rellevància en la realitat col·lectiva. Primer va ser la Nadia, que, per sobreviure a l’Afganistan, va adoptar la identitat masculina del seu germà. Després va venir l’argentina Claudia, que va trigar 21 anys a saber que no era filla de la família de militars en què havia crescut, sinó filla de desapareguts. I ara li toca el torn a la Raphaëlle Pérez. La Raphaëlle, com el seu nom indica, és una dona ben francesa, encara que els seus orígens siguin (una dificultat més a afegir) d’immigració. Quelcom que ja de pas serveix a la companyia per examinar una mica la percepció diferent que es té del tema –com a mínim, en els aspectes normatiu i legislatiu– segons la cultura en què hagis nascut. I com ja deveu haver deduït, a la Raphaëlle no li ha resultat gens fàcil que la gent veiés en ella la dona que sempre ha sigut; una cosa que, de fet, encara acostuma a passar, fins i tot en les societats teòricament més obertes. Però és que, tal com diu la companyia, la transsexualitat no deixa de ser quelcom del tot subversiu. Què pot haver-hi de més subversiu que renegar de la forma externa que ha adoptat el teu cos sense consultar-te quina és la teva identitat interna, passar del tot dels rols i models assignats, i qüestionar així conceptes fins fa ben poc sagrats sobre el que és masculí i el que és femení?