Present i passat units

DEU ANYS DESPRÉS QUE S’ESTRENÉS L’ADAPTACIÓ DEL MUSICAL INSPIRAT EN LA MÚSICA D’ABBA, ARRIBA LA CONTINUACIÓ AMB AIRE DE PREQÜELA I GANES DE FER CANTAR I BALLAR EL PERSONAL

Amb el musical passa com amb el western: sempre hi ha algú disposat a exhumar-ne el cadàver al més pur estil Frankenstein i tornar-li a donar vida en un exercici de nostàlgia. Assumim, doncs, que el musical com a gènere està mort? Reconeguem-ho: sí. Només un detall: després de l’èxit de La La Land se’ns va dir que tots els estudis s’afanyaven a fer musicals. Amb l’excepció d’El gran showman, on són la resta? Qui assumís el risc de portar un musical al cinema havia de confiar en una fórmula que fos tota una assegurança a la taquilla. I quina millor que una on les cançons són conegudes per tothom, que fos capaç d’enganxar tota mena de públic i que, sobretot, ja hagués demostrat el bon funcionament en forma de 600 milions d’euros a tot el món? És a dir, Mamma Mia.

L’esperit de la Donna

Argumentalment, aquesta barreja de continuació i preqüela, amb predomini de la segona, emprèn un dels pocs ca-

Diversió sense pretensions i fer una bona taquilla, aquest és l’objectiu de Mamma Mia: una y otra vez. mins possibles que li quedaven per intentar no perdre la màgia de la primera: descobrir les versions joves de Streep, Brosnan i companyia. Així, doncs, mentre descobrim com la Sophie ( Amanda Seyfried) reinaugura l’hotel de la seva mare, la Donna ( Meryl Streep), es van fent salts enrere en el temps per tal que el públic vegi com la jove Donna va arribar a l’illa i com va conèixer en Sam, en Bill i en Harry. La primera hora de pel·lícula, tot són transicions i jocs de miralls on Ol Parker, director i guionista, intenta que la cosa no grinyoli gaire, tenint en compte que de sorpreses, més aviat poques, i que el més destacable són les esporàdiques i notòries aportacions al guió del rei de la romcom de 24 quirats, Richard Curtis ( Notting Hill, Love Actually), acreditat aquí com a autor de la història i productor executiu. Però, sobretot, s’ha de sobreposar al poc carisma, per no dir nul, dels actors joves, a excepció de Lily James, i, sobretot, a l’absència, en pràcticament tot el metratge, de la Donna adulta, encara que el seu esperit hi sigui sempre i se la recordi contínuament.

Visca la festa

Per sort, a partir de l’hora de metratge, tot es comença a animar quan torna l’esperit juganer, boig i decididament kitsch de la primera part. I que, precisament, coincideix amb l’aparició de Colin Firth, Stellan Skarsgard i la introducció de Cher com a àvia de la Sophie i, per tant, mare de la Donna. De fet, el millor moment del film va a càrrec seu i d’Andy Garcia, quan interpreten un dels temes més coneguts del grup suec: Fernando. De fet, un altre dels hàndicaps d’aquest musical –de les coreografies més val que no en parlem: en un festival de final de curs se’n veuen de més treballades–: els temes més coneguts d’ABBA ja surten a la primera pel·lícula i, a excepció de Waterloo i Knowing Me Knowing You, han de tirar de temes que no ens sonaran gaire. I ho solucionen repetint-ne quatre: I Have a Dream, Mamma Mia, Dancing Queen i el Super Trouper que serveix per posar punt final a una festa que incorpora un lleuger sabor agredolç i un inequívoc aire d’alegre operació comercial destinada a petar-ho, aquest estiu.

MAMMA MIA: UNA Y OTRA VEZ

●●● ●●

DIR.: OL PARKER. GÈNERE: MUSICAL. INTÈRPRETS: AMANDA SEYFRIED, PIERCE BROSNAN, CHRISTINE BARANSKI, STELLAN SKARSGARD, COLIN FIRTH, LILY JAMES, CHER, MERYL STREEP. PAÍS: ESTATS UNITS-REGNE UNIT. ANY: 2018. DUR.: 120 MIN.