Uns pares terribles
AQUESTA COMÈDIA NEGRA RECUPERA L’HUMOR DEL PULP DELS VUITANTA
El títol pot generar equívocs. Mamá y papá no és la típica comèdia de Hollywood, concebuda perquè Nicolas Cage pugui fer front als seus eterns problemes fiscals, sinó més aviat una mostra de cinema thrash, pertorbadora i malsana, que reprèn l’esperit de les comèdies de terror de sèrie B dels vuitanta de directors com Sam Raimi i Brian Yuzna.
Els zombis són els pares
A If… (1968), de Lindsay Anderson, un grup d’estudiants decidia enfrontar-se de manera expeditiva a l’autoritat adulta. En aquesta pel·lícula, en canvi, són els pares els que perden l’instint primordial de protecció de la ventrada i, de sobte, decideixen perseguir els seus fills amb fúria assassina. El plantejament és, per descomptat, una juguesca maliciosa, que pot interpretar-se com una allegoria de l’esfondrament de la societat nord-americana i, en particular, d’unes classes mitjanes, angoixades per les factures i les decepcions matrimonials i laborals, que contemplen els fills com una font de despeses i maldecaps.
Però el desenvolupament de la història comporta diverses imatges problemàtiques, no aptes per a llepafils. La violència contra els menors és, sens dubte, un tema tabú (i més si prové de la mateixa família). El film gosa convertir un tema tan controvertit en el motiu d’una mena de festa zombi, que treu suc de l’histrionisme de Cage, que aquí té l’excusa perfecta per embogir com en els temps d’El petó del vampir (1989).
Adéu al somni americà
Cage aporta desmesura a un film nascut per desbarrar, però l’ànima de la pel·lícula és, de fet, una recuperada Selma Blair que oscil·la entre la sensibilitat maternal i la psicopatia. Brian Taylor –que ja havia mostrat la seva habilitat per combinar el pur espectacle amb la iconoclàstia en els films codirigits amb Mark Neveldine de la saga Crank– aporta ritme i virtuosisme a la funció. La relació entre les imatges sincopades i la música heterodoxa de Mr. Bill, amb tocs avantguardistes, funciona gairebé com en els curts de dibuixos de Tex Avery.
Mamá y papá no és un film per a tots els públics. És volgudament barroer i irregular, però, en els seus concisos 83 minuts, desplega una energia sorprenent. Llàstima que, a la segona part, Taylor no explori una mica les raons que fan embogir aquests pares terribles que simbolitzen a la perfecció la fi del somni americà.
MAMÁ Y PAPÁ
wwwww
DIR.: BRIAN TAYLOR. GÈNERE: COMÈDIA NEGRA. INT.: NICOLAS CAGE, SELMA BLAIR, ANNE WINTERS. PAÍS: ESTATS UNITS. ANY: 2017. DUR.: 83 MINUTS.