Una generació perduda
Algú que en sap va dir en una ocasió que, per a una persona que vol tenir com a ofici narrar històries a través d’una càmera, el més complicat no és fer la primera pel·lícula, sinó la segona. Que l’hi diguin a Elena Trapé, que fa vuit anys va debutar amb Blog, aquella estupenda i fresquíssima crònica sobre l’adolescència que es va poder veure a la secció Zabaltegi del Festival de Sant Sebastià. Malgrat el bon aparador que representa un certamen com el de Donostia, Trapé, un altre exemple de la inesgotable font de talent que és l’ESCAC, ha trigat vuit anys a aixecar un nou projecte. I si hem de fer cas dels premis que va aconseguir al Festival de Cinema Espanyol de Màlaga –millor pel·lícula, millor direcció i millor actriu per a la superla- tiva Alexandra Jiménez, és a dir, els premis grossos–, sembla que tot el que ha viscut la directora durant aquests anys ha tingut la seva justa recompensa. Perquè Les distàncies és, de llarg, la millor pel·lícula espanyola del que va d’any. L’Olivia, l’Eloi i el Guille, tres companys que superen la trentena, i la Maria, la xicota d’un d’ells, decideixen anar a Berlín per fer una sorpresa al Comas (gran, Miki Esparbé), un dels membres de la colla que fa una temporada que es guanya la vida com a dissenyador gràfic. Però la seva arribada no resulta gens oportuna per a l’amfitrió: no està passant el seu millor moment i ben aviat comproven que l’ambient es pot tallar amb un ganivet, especialment arran de la sobtada desaparició d’en Comas.
Sembla que el cinema espanyol ha agafat gust a això d’emportar-se els protago- nistes a la capital alemanya, una ciutat plena d’oportunitats: ho va fer Nacho García Velilla a la ximpleta Perdiendo el Norte, i l’any passat Elena Martín va fer el mateix a l’excel·lent Júlia Ist.
Però Les distàncies va més enllà del context situacional. Davant la fórmula a què sembla adscrita la proposta (que podria abraçar la predictibilitat del model que en diríem retrobament de vells amics), Trapé i els seus guionistes aposten per retratar una generació desencantada, la d’aquells que passen la trentena, que està en (des)construcció a causa de les circumstàncies actuals. Ni tan sols el pes del passat, les decisions i els records poden salvar-los de la dura realitat.
Silencis i mirades
I què millor que enviar-los lluny, a una ciutat i un ambient aliè i gèlid com Berlín, que amplifica aquesta sensació de solitud. I on les distàncies físiques i emocionals que mantenen els personatges, amics que no saben que ja no ho són i que no estan precisament en el millor moment de les seves anodines vides, encara es fan més grans. En aquesta subtil història de regust amarg com la fel, Trapé dona importància a cada detall, a cada mirada –ai, el pes de les mirades–, a cada silenci, que n’hi ha molts, tots amb el seu significat, a més d’amagar sota l’aparent naturalisme que dona la càmera a la mà una mil·limètrica i madura posada en escena –atenció a l’intel·ligent ús d’un recurs complicat de gestionar com les el·lipsis–. Tot un catàleg de virtuts que culmina amb la sensació d’incomoditat: la que provoca sentir-se retratat i comprovar que aquells temps feliços difícilment tornaran.
LES DISTÀNCIES
●●●●●
DIR.: ELENA TRAPÉ. GÈNERE: DRAMA. INTÈRPRETS: ALEXANDRA JIMÉNEZ, MIKI ESPARBÉ, ISAK FÉRRIZ, BRUNO SEVILLA, MARIA RIBERA. PAÍS: ESPANYA. ANY: 2018. DUR.: 99 MIN.