L’home orquestra

Tard o d’hora, tot actor o actriu, sigui perquè té certes inquietuds artístiques, històries per explicar o perquè vol saber què se sent a l’altra banda de la càmera, acaba fent el pas lògic i conseqüent a la direcció. D’exemples en tenim a centenars, reeixits o no, però amb la particularitat que aquest pas se sol jutjar amb més severitat, exigint més que a un director, com si aquest exercici no estigués al seu abast i existissin certes recances sobre la seva vàlua com a artista.

L’últim exemple el tenim amb el tres cops nominat a l’Oscar Bradley Cooper, a qui molts recorden per treballs com El francotirador, de Clint Eastwood, La part positiva de les coses, de David O. Russell, o la trilogia Ressaca a Las Vegas. Entre els diversos camins que podia triar, Cooper ha optat per una jugada a priori fàcil: recórrer a una història ben coneguda pels cinèfils com Ha nascut una estrella però desconeguda per gran part del públic a qui va dirigida. En aquesta quarta versió –cinc, si comptem El preu de Hollywood (1932), de George Cukor, que seria el germen de totes–, Cooper decideix no allunyar-se gaire, argumentalment, de la de Frank Pierson, del 76, amb Barbra Streisand i Kris Kristofferson com a protagonistes. Bàsicament perquè, com aquella, està ambientada en el món de la música: aquí una estrella del country-rock coneix una jove cantant aficionada en un bar de drag queens. Hi descobreix un talent descomunal i decideix ajudar-la a convertir-se en una estrella. Però, a mesura que la fama d’ella vagi creixent, la d’ell anirà a menys, especialment a causa dels seus problemes amb les drogues. Adaptant-la als nous temps (la viralització de YouTube, l’aparició al Saturday Night Live amb Alec Baldwin o la gala dels Grammy) en una intel·ligent posada al dia, Cooper ens introdueix en una història tan vella com ho és el món del show business, però que continua funcionant. I sí, abans assegurava que era una jugada a priori fàcil, però que alhora té un risc com és el d’exercir d’home orquestra (a més de director, és protagonista, guionista i productor) i de confiar l’altre protagonista a una cantant que no ha treballat mai al cinema. Però ha sabut sortir-se’n prou bé.

Exercici de professionalitat

Perquè sobretot funciona gràcies a una construcció de personatges molt intel·ligent i alhora força trillada, unes bones cançons i la química entre tots dos: ell, que es lliura en cos, veu i ànima al seu personatge torturat en plena baixada als inferns; i ella, Lady Gaga, que aconsegueix que ens oblidem que és l’extravagant estrella del pop capaç de portar un vestit fet de bistecs i, així, descobrir una actriu excellent, amb gest de complicitat inclòs amb la Streisand –la fixació amb el nas–.

Però, més enllà de ser una pel·lícula entretinguda amb un hype immens, colossal, Ha nacido una estrella és un innegable exercici de professionalitat més interessant a la primera meitat que a la segona, on es tira més de clixés i llocs comuns, al qual li caldria menjar moltes sopes per arribar a l’excel·lència de la versió del 1954 del gran George Cukor.

HA NACIDO UNA ESTRELLA

●●● ●●

DIR.: BRADLEY COOPER. GÈNERE: DRAMA MUSICAL. INTÈRPRETS: BRADLEY COOPER, LADY GAGA, SAM ELLIOTT, ANDREW DICE CLAY, BONNIE SOMERVILLE, DAVE CHAPPELLE. PAÍS: EUA. ANY: 2018. DUR.: 135 MIN. DIR.: GRACIA QUEREJETA. GÈNERE: COMÈDIA. INT.: MARIBEL VERDÚ, JUANA ACOSTA, PAULA ECHEVARRÍA, ANTONIO RESINES, RAÚL ARÉVALO. PAÍS: ESPANYA. ANY: 2018.

En el moment de tancar l’edició d’aquestes línies, encara no hem pogut veure aquesta comèdia negra que, sobre el paper, promet humor irreverent a dojo i un ritme esbojarrat. Sens dubte, es tracta d’un canvi de registre sorprenent per a la sempre solvent Gracia Querejeta, experimentada en drames amb rerefons social com Siete mesas de billar francés (2007). La directora compta amb la presència còmplice de Maribel Verdú, que interpreta una mestressa de casa divorciada que acabarà provocant un reguitzell de crims.

SOTABOSC

●●●●●

DIR.: DAVID GUTIÉRREZ CAMPS. GÈNERE: DRAMA. INT.: MUSA CAMARA, SAMBA DIALLO, DEBORAH MARÍN. PAÍS: ESPANYA. ANY: 2017. DUR.: 77 MINUTS. David Gutiérrez Camps ja va mostrar en l’anterior (i reivindicable) The Juan Bushwick Diaries (2013) una capacitat insòlita d’observar la realitat d’una manera gens ortodoxa. Ara, filma amb la mateixa mirada al·lucinada el periple vital d’en Musa, un home de raça negra que viu en un poble de l’interior de Catalunya i que s’evadeix recollint