L’íntima conquesta de l’espai
Venint d’on veníem, és a dir, d’aquella apassionada, nostàlgica i vital simfonia de colors que era és normal que el següent projecte del seu director, Damien Chazelle, fos molt esperat tant pels que estaven disposats a certificar el seu talent com per qui sempre té les destrals ben esmolades per acabar amb tot el que no sigui del seu gust. I la veritat és que Gosling ha fet un gir de guió en la seva curta carrera com a director. Primerament, perquè
és la seva pel·lícula més sòbria i mesurada, allunyant-se molt de tot el que havia fet fins ara; després, perquè és el primer guió aliè que filma; i, finalment, perquè deixa de banda el món de la música, en què havia ambientat els tres films anteriors, per marxar a l’espai i filmar un tros de la història des d’una altra perspectiva. Basada en la biografia First Man: The Life of Neil A. Armstrong, de James R. Hansen, la cinta és un biopic que se centra en la dècada dels seixanta en la vida de Neil Armstrong, els que va dedicar a la cursa a l’espai fins que va aconseguir fer aquell “petit pas per a l’home, però un gran pas per a la humanitat”, la frase que va pronunciar l’astronauta només trepitjar la lluna i que, segons sembla, no va ser improvisada, sinó que portava preparada abans de pujar a l’Apollo XI.
Que una pel·lícula comenci amb un homenatge al Firefox de Clint Eastwood ja em té particularment guanyat, però, amb un guió més aviat clàssic, Chazelle fa un retrat mancat d’emoció d’un home ferit pel dolor provocat per la mort de la seva filla. Despulla la seva proposta de l’èpica habitual en aquest tipus de films: ni tan sols ho fa a la part final, perquè el que li interessa és donar a conèixer l’home que hi ha darrere l’heroi, i perquè vol ser conseqüent amb el caràcter auster del protagonista. És a dir, fuig de propostes com les de Ron Howard ( Apollo XIII) o Alfonso Cuarón
( Gravity), per acostar-se més al Christopher Nolan d’Interstellar, però amb un grau de versemblança que l’acosta al to d’un fals documental.
Fora patriotisme
El film no fa concessions al patriotisme, un fet que ha molestat Trump, que ha dit que no l’anirà a veure perquè no mostra el moment en què claven la bandera americana a terra. El director, per contra, prefereix portar la història a un terreny personal, a través de primers plans com a forma d’acostar-nos al patiment d’Armstrong i la seva dona, interpretada per una excel·lent Claire Foy. Tot i així, no disposa de gaires moments per explicar-nos més coses del seu personatge. I si bé una de les característiques del seu cinema era la integració explícita de la música a la narrativa com a element per tal de mostrar els canvis en els mateixos personatges, aquí l’element musical, bàsicament les cançons, simplement el fa servir com a leitmotiv, però juga amb els sons i els silencies de manera molt eficient.
Malgrat un metratge allargat, amb aquest acostament a un classicisme ben entès en el qual no abandona un pòsit de tristesa, Chazelle fa un pas més cap a la maduresa creativa d’un director cridat a ser un dels grans en un futur no gaire llunyà.
FIRST MAN (EL PRIMER HOMBRE)
●●●● ●
DIR.: DAMIEN CHAZELLE. GÈNERE: DRAMA. INTÈRPRETS: RYAN GOSLING, CLAIRE FOY, JASON CLARKE, KYLE CHANDLER, COREY STOLL. PAÍS: EUA. ANY: 2018. DUR.: 141 MIN ●●●●●
DIR.: DANI DE LA TORRE. GÈNERE: THRILLER. INT.: LUIS TOSAR, MICHELLE JENNER, VICENTE ROMERO. PAÍS: ESPANYA. ANY: 2018. DUR.: 126 MIN.
Després d’haver mostrat la seva habilitat amb el thriller d’influències nord-americanes El desconocido (2015), Dani de la Torre ens lliura una cinta de gàngsters, que recrea de manera espectacular la Barcelona de principis dels anys vint. El film combina diversos temes: la corrupció policial, la descripció de la vida dels baixos fons o les reivindicacions de l’anarquisme, en un fresc històric que és un pur policíac. El film s’emmiralla en les grans cintes de gàngsters (des del primer Scarface fins al cinema de Scorsese) per oferir un entreteniment sòlid però