Llaços afectius vs. sanguinis

Si hi ha un director que ha sabut construir un corpus al voltant d’unes constants temàtiques en paral·lel als nous temps i costums de la societat japonesa contemporània, és, sens dubte, Hirokazu Kore-eda. La mort, la família, l’absència o la memòria marquen un estil que sovint l’ha emparentat amb un dels grans mestres del cinema: Yasuhiro Ozu. Després del parèntesi que va suposar El tercer asesinato, un thriller judicial que és el més fluix de la seva gairebé immaculada filmografia, Kore-eda presenta aquest nou i magistral drama domèstic que és una tornada als orígens, però només a mitges, perquè, a la vegada, fa un pas endavant dins del seu cinema des de Still Walking (2008), precisament la seva primera aproximació a l’estil Ozu. Bàsicament, perquè desmunta el seu concepte de família per portar-lo a un altre nivell. Fidel als conflictes narrats des de la naturalitat, el director japonès ens presenta una família poc convencional unida per moltes coses, però no pas la sang. Una nit, el pare es troba una nena abandonada i decideix acollir-la. La Palma d’Or de Canes 2018 que el film acaba de guanyar no desentona en l’habitual lírica minimalista i els múltiples elements humanistes del cinema de Kore-eda: l’univers infantil, els vincles que hi ha més enllà dels consanguinis, les decisions morals i els conflictes ètics que planteja, els secrets familiars, la sensació d’abandonament o l’entrada d’un nou membre dins d’una, això sí, peculiar estructura familiar.

És precisament en aquest darrer punt, i, sobretot, en un esperit crític disfressat de bonhomia, on trobem les no- vetats respecte a films anteriors. Com mostra la injustícia social amb persones condemnades a viure al marge d’una societat que sembla haver oblidat aquells que no tenen res, com parla de la precarietat laboral, dels nens desemparats i maltractats, i a la vegada aconsegueix arrencar-te un somriure mentre t’explica un drama que d’altres explotarien fins a aconseguir la plena pornografia dels sentiments.

Un grandiós observador

En aquest retrat intergeneracional, tot un preciosista del costumisme i l’espontaneïtat com Kore-eda aconsegueix que tot flueixi d’una manera gens forçada, estimant sempre els personatges, apel·lant a aquesta poesia de la quotidianitat que tan bé domina, mostrant els petits detalls que els defineixen a ells i les seves accions, i on cada element del pla té un valor innegable.

A més, és capaç de moure’s en un espai tan reduït com és la petita casa on viuen els protagonistes, tot col·locant la càmera a 50 centímetres del terra per acostar-nos, com Ozu, sempre Ozu, a les seves criatures i als seus conflictes i dilemes morals, i d’aquesta manera fer-nos-en partícips.

I, per si fos poc, representa el comiat, sense buscar-lo, de l’actriu Kirin Kiki, una habitual del seu cinema i la protagonista d’aquella petita meravella de Naomi Kawase que era Una pastisseria a Tòquio. La seva imatge asseguda al costat del mar mentre observa la seva família banyant-se és per emmarcar. Un preciós exemple de la tendresa que sempre acaben destil·lant les seves imatges i les seves històries per arribar a les profunditats del cor dels espectadors que encara creuen en els sentiments i en la humanitat.

UN ASUNTO DE FAMILIA

●●●●●

DIR.: HIROKAZU KORE-EDA. GÈNERE: DRAMA. INTÈRPRETS: LILY FRANKY, SAKURA ANDO, MAYU MATSUOKA, KIRIN KIKI, KAIRI JYO, MIYU SASAKI. PAÍS: JAPÓ. ANY: 2018. DUR.: 121 MIN

SPIDER-MAN: UN NUEVO UNIVERSO

●●●●●

DIR.: BOB PERSICHETTI, PETER RAMSEY I RODNEY ROTHMAN. GÈNERE: ANIMACIÓ. PAÍS: ESTATS UNITS. ANY: 2018. DUR.: 117 MINUTS.

La voracitat de la indústria del cinema de superherois fa que ens arribi l’enèsima versió de les aventures de Spider-Man, que explota de manera brillant les possibilitats de l’animació digital. L’encarregat de portar la màscara de l’home-aranya és Miles Morales, que es troba amb els seus alter egos de diversos universos paral·lels (entre ells, el clàssic Peter Parker). El ritme frenètic, el guió i la posada en escena virtuosa converteixen el film en un elaborat espectacle visual, que treu partit de la teoria dels mons infinits que fa anys va presentar als còmics la companyia rival de Marvel, DC.

AQUAMAN

DIR.: JAMES WAN. GÈNERE: FANTÀSTIC. INT.: JASON MOMOA, AMBER HEARD, PATRICK WILSON. PAÍS: ESTATS UNITS. ANY: 2018. DUR.: 139 MINUTS.

La proximitat de les festes comporta una allau de cintes de gran espectacle. L’altre lliurament superheroic de la setmana és l’Aquaman al qual dóna vida un hiperbòlic Jason Momoa (el film també compta amb Nicole Kidman i Willem Dafoe). En el moment de tancar aquesta edició, encara no ens ha estat possible veure aquest film que la crítica ha rebut de manera desigual. La majoria de ressenyes valoren el virtuosisme tècnic de la posada en escena, però assenyalen que la desmesura argumental i visual pot acabar atipant l’espectador.

SOBRE RUEDAS

●●●● ●

DIR.: FRANCK DUBOSC. GÈNERE: COMÈDIA. INT.: FRANCK DUBOSC, ALEXANDRA LAMY. PAÍS: FRANÇA. ANY: