Prometem estar-te agraïts
ROSENDO POSA PUNT FINAL A LA SEVA TRAJECTÒRIA AMB DOS CONCERTS, AQUEST CAP DE SETMANA, AL SANT JORDI CLUB
Figura fonamental en la història del rock estatal, Rosendo s’acomiada dels escenaris amb la gira
Mi tiempo señorías.... Últim tour de l’entranyable músic del barri de Carabanchel, que fa la darrera escala, i per partida doble, a Barcelona. Després dels dos concerts al Sant Jordi Club del dissabte 22 i l’endemà, diumenge 23, Rosendo penjarà la guitarra.
Inicis amb gust de maduixa
El jove Rosendo Mercado era estudiant d’Enginyeria a la reputada escola ICAI. Però tot allò se li feia tremendament avorrit. El que realment li agradava era tocar la guitarra. No s’ho va pensar dues vegades. Quan va començar a ingressar uns pocs calés amb el seu grup, va deixar els estudis i es va abocar de ple al rock. Es deien Fresa i, principalment, feien versions d’èxits del moment en tota mena de saraus. Fins que va començar a quedar-se penjat de bandes més dures, com Jethro Tull, Cream, Deep Purple, Status Quo, Thin Lizzy o Black Sabbath. Una època en què, a més, se’ls va unir el cantant José Carlos Molina. Van passar a dir-se Ñu i la cosa ja va prendre una dimensió considerable.
El servei militar obligatori va carregar-se la trajectòria de moltes bandes. Els primers Ñu van ser un d’aquells grups. Pitjor encara, quan va tornar de la mili, la relació entre Rosendo i José Carlos Molina va anar cada dia a pitjor. Situació del tot insostenible, el segon es quedaria amb Ñu i el primer formaria Leño amb el baixista i també membre de Ñu Chiqui Mariscal (poc després, tornaria amb Molina i el seu lloc l’ocuparia Tony Urbano) i el bateria Ramiro Penas. Es convertirien en una de les bandes fonamentals del que es va anomenar rock urbà, és a dir, el rock dur practicat durant els últims anys del franquisme i la transició per les bandes sorgides a l’extraradi de les grans ciutats.
Disparant pa de figa
Banda imprescindible del rock estatal, Leño va tenir un recorregut existencial de tan sols cinc anys, el període transcorregut entre el 1978 i el 1983. Amb tot, van tenir temps d’enregistrar tres discos d’estudi: l’imprescindible debut homònim del 1979, Más madera (1980), i ¡Corre, corre! (1982) i En directo (1981), discografia que l’any 2006 s’ampliaria amb el també disc en viu Vivo’83. I aleshores, creient que, segons paraules seves, artísticament havien arribat a un carreró sense sortida, finalment es van separar.
Debut en solitari
A causa d’uns problemes legals amb l’antiga casa discogràfica de Leño, el debut en solitari de Rosendo va haver d’ ar dos anys, però l rició no va p s impactant a Alemanya per un clàssic d’aquells anys en aquestes tasques com Carlos Nerea, Lo por i in que esdevindrien himnes instantanis particulars, com Agradecido, Pan de higo i la mateixa Loco por incordiar. Fidel a aquell rock dur com el formigó i amb regust d’asfalt i clavegueram de ciutat dormitori, Rosendo, orgullós proletari de la guitarra distorsionada, firmaria des d’aleshores una de les trajectòries més honestes del rock facturat a la península. Una carrera que aquest cap de setmana arriba al final amb el concerts que, amb totes les entrades exhaurides des de fa setmanes, oferirà aquest dissabte i diumenge al Sant Jordi Club de Barcelona.
ROSENDO
ESTIL: ROCK. SANT JORDI CLUB. PG. OLÍMPIC, 5-7. ESPANYA (L1, L3). DISSABTE 22 I DIUMENGE 23, A LES 21H. PREU: ENTRADES EXHAURIDES.
m al