A cavall del vent
DALT D’UN ENCIMBELLAT PUIG GRANÍTIC, TROBAREU EL CASTELL DE FARNERS. AL COSTAT, DESCANSANT TAMBÉ DEL LLARG CAMÍ DE LA HISTÒRIA, TROBAREU EL TURÓ DEL VENT
La pujada a aquest contrafort de la part oriental del massís de les Guilleries, coronada per aquest vell castell, us aportarà una experiència gairebé mística. Voltat de boscos frondosos, des d’aquest emplaçament impressionant controlareu gran part de les terres de l’antic comtat de Girona. Gairebé res distraurà la vostra imaginació i, com si fóssiu personatges d’una llegenda wagneriana, cavalcareu en harmonia amb les seves pedres amb el vent com a company de viatge. Entre merlets
L’arribada al castell ja us predisposarà a gaudir-ne com cal: una pista forestal en molt bon estat us tranquil·litzarà l’ànim mentre remunteu aquests cinc quilòmetres que us separen de la civilització, de Santa Coloma de Farners. L’esplanada de l’ermita de la Mare de Déu de Farners us esperarà pacient perquè hi deixeu el vehicle, i una curta pujada, amb el punt de risc imprescindible, us conduirà fins a l’objectiu de la vostra estada. La construcció del castell l’hem de situar cap a inicis del segle encara que, com en moltes altres fortificacions, tingui un origen més llunyà, en forma d’una petita fortalesa o talaia, que normalment era de fusta.
També l’ermita de la Mare de Déu de Farners, totalment reconstruïda al segle
que haureu deixat enrere en la pressa per fer el cim, té una història molt antiga. Sabem que la va fundar i dotar, l’abril de l’any 1200, el cavaller hospitaler Ramon de Farners, tot i que, en l’acta de consagració, es parla de la reconstrucció d’un tem- ple anterior, que podria ser de l’any 950, en què el bisbe Godmar va consagrar la parròquia de Santa Coloma. Nissagues gironines
Al segle era possessió del comte de Barcelona, Ramon Berenguer, que ho tenia donat com a feu als vescomtes de Cardona. La castlania la va ostentar la família Farners fins al segle quan va passar als Vilademany. El 1240, Pere Ramon de Vilademany la va cedir en testament al seu fill Arnau, i va lligar la dependència senyorial al vescomte Folc de Cardona. Hi va haver discrepàncies a finals del segle entre la sobirania que exercia el rei Pere el Gran, que reclamava la potestat del castell al vescomte Ramon