La natura dels superherois
AQUEST TANCAMENT D’UNA TRILOGIA ÉS ÚNIC EN EL SEU GÈNERE I LA PROVA DEL GRAN TALENT DEL DIRECTOR M. NIGHT SHYAMALAN
Quan després de dues pel·lícules infectes com Airbender i After Earth M. Night Shyamalan semblava perdut per la causa, va arribar el productor Jason Blum, l’home que va revolucionar el cinema de terror, per donar-li una segona oportunitat. I la va aprofitar. I tant que ho va fer, encara que fos pagant el peatge del pressupost baix, norma de Blumhouse, com demostraven La visita i Múltiple, film que li va servir de lligam amb la seva millor pel·lícula:
El protegido. Un film, aquest, que era capaç de desconstruir i repensar la lluita entre el bé i el mal portada al carrer des d’una mirada complexa i adulta, a través d’una mena de thriller de suspens d’autodescobriment subtil i gradual.
I quan ens vam assabentar que es tractava d’una trilogia, el dubte va ser saber què ens trobaríem després del hype, conseqüència del final de Múltiple, i tenint en compte que El protegido, gairebé dues dècades després d’estrenar-se, continua sent una obra mestra. Doncs bé, malgrat una primera sensació de desconcert un cop acabat el film, és que ens trobem davant d’una gran pel·lícula. El primer gran problema era veure de quina manera Shyamalan era capaç de reunir els universos d’El protegido i Múltiple sense que grinyolés. I no perquè fossin diferents –en realitat, al final de la segona descobríem que eren el mateix–, sinó perquè són pel·lícules molt diferents a diversos nivells. Per tant, en ser més recent, el que fa és introduir els elements de la primera per integrar-los a la segona. Podem dir que Glass és una història de superherois, però no una qualsevol, ja que està als antípodes del Voleu veure el tràiler d’aquesta pel·lícula? Seguiu les instruccions que detallem al sumari! cinema de superherois mainstream: aquí no hi ha escenes d’acció ni acudits ni altes dosis de CGI. Està explicada des de la intimitat i no pas des de l’èpica, amb pocs escenaris i molts diàlegs, aprofitant la batalla moral i ètica traslladada a la psique del protagonista a Múltiple –grandiós, de nou, James McAvoy–, només que aplicada també a David Dunn (un Bruce Willis que deixa de banda els subproductes que fa des d’uns quants anys) i Elijah Price ( Samuel L. Jackson).
Una lectura política
Pocs saben explicar històries i traslladar les seves idees, algunes de molt boges, com el director d’El sexto sentido. I malgrat que la pel·lícula té alguns problemes, com, per exemple, els subratllats en el guió o la visita a alguns llocs comuns, Shyamalan supleix aquestes mancances amb el seu talent a l’hora de narrar històries. Aquí vol se- guir una planificació d’acord amb la narrativa dels còmics, els plans són més tancats i breus, per incidir més en allò que pensen, i les baralles estan rodades des de la distància.
I, per rematar-ho, Shyamalan és capaç de posar en el punt de mira els que manen, la psiquiatria i la mateixa indústria de l’espectacle, camuflat sota l’esquema del drama-thriller ambientat en un manicomi (com ja havien fet Corredor sin retorno o Algú va volar sobre el niu del cucut), que carrega contra la posició uniformitzadora del poder públic envers els ciutadans.
I, a la vegada, construeix un al·legat en favor de la fantasia, dels herois i dels dolents, del gènere en si mateix: una altra manera d’explicar qui som, on anem i qui estem destinats a ser, el nostre temps i la nostra realitat.
GLASS
●●●● ●
DIR.: M. NIGHT SHYAMALAN. GÈNERE: FANTÀSTIC. INTÈRPRETS: BRUCE WILLIS, SAMUEL L. JACKSON, JAMES MCAVOY, SARAH PAULSON, ANYA TAYLOR-JOY. PAÍS: EUA. ANY: 2019. DUR.: 129 MIN.
CASO MURER: EL CARNICERO DE VILNIUS
●●● ●●
DIR.: CHRISTIAN FROSCH. GÈNERE: DRAMA. INT.: KARL FISCHER, ALEXANDER E. FENNON, MELITA JURISIC. PAÍS: ÀUSTRIA. ANY: 2018. DUR.: 110 MINUTS.
Cal no deixar escapar aquest
lm de reconstrucció històrica que ens trasllada al judici de l’anomenat ‘Carnicer de Vilnius’, un sàdic oficial austríac de les SS responsable de l’execució massiva de jueus al gueto de Vilna. La cinta, propera als postulats de la docuficció, mostra com el desig d’oblidar l’horror immediat va prevaldre sobre la voluntat d’impartir justícia. Sense efectismes, amb una sobrietat expressiva encomiable (en bona part, gràcies a la fotografia de Frank Amann), el film ens endinsa en els clarobscurs d’una societat pertorbada per la presència del monstre, interpretat per un matisat Karl Fischer.
DIOS NO ESTÁ MUERTO: UNA LUZ EN LA OSCURIDAD
● ●●●●
DIR.: MIKE MASON. GÈNERE: DRAMA. INT.: JENNIFER TAYLOR, JOHN CORBETT, TED MC GINLEY. PAÍS: ESTATS UNITS. ANY: 2018. DUR.: 106 MINUTS. El tercer i darrer lliurament de la franquícia ‘God’s Not Dead’, destinat al sector evangèlic dels Estats Units, eleva una mica el llistó en comparació amb els films anteriors, encara que el resultat no és memorable. Aquesta rondalla moral amb tocs de pura sèrie B mostra com l’església del pastor Dave (David A.R. White, actor i creador de la productora Pure Flix, especialitzada en films de temàtica cristiana), situada al bell mig d’un campus universitari, és ‘assetjada’ per uns presumptes partidaris de la llibertat d’expressió. El film no dissimula la condició de pamflet conservador; malgrat tot, ofereix una estona de pur entreteniment realitzat amb certa habilitat pel poc conegut artesà Mike Mason.
UNO MÁS DE LA FAMILIA
●● ●●●
DIR.: CHARLES MARTIN SMITH. GÈNERE: DRAMA. INT.: ASHLEY JUDD, ALEXANDRA SHIPP. PAÍS: ESTATS UNITS. ANY: 2019. DUR.: 95 MINUTS Com si fos la versió ensucrada de ‘Mira qui parla’ (1989), aquesta faula canina està narrada en