La gran ciutat i la nàusea

“Llegir A Little Life implica més que llegir un llibre. Implica fer un descens cap a àrees de pur dolor, pura solitud, pura necessitat d’ajuda i pura amistat”. Qui s’expressa així és el gran director Ivo van Hove. Però de ben segur que les seves paraules també les podrien subscriure els milions de lectors de la novel·la de Hanya Yanagihara que ha aconseguit quelcom gairebé inversemblant: esdevenir un enorme èxit de vendes malgrat que ofereix una experiència dolorosa marcada pel patiment que arrossega, al llarg de tota la seva existència, el protagonista principal, l’advocat Jude. Aquest patiment va començar quan tenia nou anys, quan en Jude va ser objecte dels abusos més brutals imaginables. I, des de llavors, i tal com li diu un dels tres amics que l’acompanyen al llarg de tota la vida, tant la seva pell física com la seva pell anímica s’han convertit en “un teixit cicatritzant” que no acaba de cicatritzar mai; una ferida que sempre està oberta com a conseqüència del desig d’autodestrucció. Es pot continuar vivint quan tot a la teva vida és trauma i dolor? Es pot ser amic d’algú que rebutja la proximitat excessiva (perquè ha acabat identificant la possibilitat d’obrir-se als altres amb la sensació de quedar-se totalment indefens que va experimentar durant la infància)? Es pot ajudar algú que no vol que l’ajudin? Aquestes són les preguntes que es fan tant els amics d’en Jude com el mateix van Hove.

El que no es pot en cap cas és apartar la vista de l’horror. Així ho afirmava The New York Times, parlant d’aquest espectacle en el qual van Hove vol que allò que us imagineu llegint la pàgina escrita i que podeu eludir tancant el llibre es visualitzi ben plàsticament davant l’espectador, sense escapatòria possible. En declaracions fetes també al Times, el fantàstic creador d’una colla de muntatges que ja formen part del millor teatre contemporani ( The Damned, A View from the Bridge, Tragèdies Romanes, Network...) afirma: “Mai em preocupa que una imatge sigui massa brutal. No tinc por de la foscor. No tinc por de la violència. No tinc por dels extrems. El teatre i l’art en general són aquí per representar la realitat”.

Tal com ho veu van Hove, contemplar allò que ens omple de desànim i de nàusea pot ajudar-nos a fer un procés de neteja interior. Un procés que, en aquest cas, i al llarg de quatre hores, tindrà com a rerefons aquest altre gran símbol tant de poder com de fracàs que és l’skylab de la Gran Poma. Cal fer el mapa abans no sigui massa tard! Cal deixar constància fidedigna de com era el gueto de Varsòvia abans no sigui arrasat, i substituït amb el temps per una mena de rèplica reconstruïda amb quelcom de decorat escènic. I si sou cartògrafs amb les cames carregades d’anys, us calen les cames joves d’una nena que pugui arribar on vosaltres ja no arribeu. Amb un dels millors autors espanyols del moment (el mateix Juan Mayorga d’‘El chico de la última fila’), Blanca Portillo i José Luis García-Pérez aniran dibuixant cartografies físiques i emocionals que se salten fronteres temporals. TEATRE GOYA. DEL 3 AL 21/7. HORARI: DE DT. A DS., 20.30H; DG., 18.30H. PREU: 24-28€.

Teatregoya.cat

•