Una pel·lícula... d’imatge real?

L’operació renove de Disney en aquest intent d’insuflar nova vida en el sentit literal de la paraula als inigualables clàssics d’animació s’està convertint en un nyap en tota regla. Només la nova versió d’El llibre de la selva tenia prou entitat per intentar-se emmirallar en el clàssic dels anys 60 tot i la diferència de to. La resta ¬ La bella i la bèstia o la més recent d’Aladdin, per citar-ne dues¬, són pures operacions comercials, fotocòpies dolentes disfressades de novetat, insults al bon cinema, i no tenen l’ingredient bàsic que sí que tenien els originals: ànima. I abans que arribin les noves versions de Mulan i La sirenita, toca reviure un dels grans clàssics de Disney, una extraordinària obra mestra que enguany fa 25 anys:

El rei lleó, aquella meravella que funcionava com a pel·lícula per a tota la família, com a film d’aventures i, sobretot, com a drama shakespearià. Que rere la càmera hi hagi

Jon Favreau, el mateix que va fer-se càrrec d’El llibre de la selva, dona una mica de tranquil·litat, ja que pel que es pot veure al tràiler l’operació és molt semblant, només que aquí no hi ha humans. Aquí cal recordar que quan l’original es va estrenar l’any 1994, feia molts anys que Disney no feia una pel·lícula que només tenia animals com a protagonistes. És a dir, que trobarem un CGI impressionant per recrear personatges i escenaris, i per tant, potser en aquest cas no seria correcte parlar d’un film d’imatge real, i trobarem una atmosfera més tètrica i fosca que contrasta amb la lluminositat de la versió animada. Pel que fa a l’argument, no apunta que hi hagi canvis significatius, un tret característic d’aquesta operació renove a can Disney: de fet, el tràiler ens mostra plans idèntics, clavats: el naixement de Simba, l’explicació de Mufasa sobre el cicle de la vida, l’estampida dels nyus, el moment Hakuna Matata... Un altre dubte és com es resoldrà el tema de la recerca de la hiperrealitat. Perquè una cosa que va quedar clara al film protagonitzat per Mowgli, Baloo i companyia va ser que buscaven que tot semblés real, especialment pel que fa als personatges. Ara bé, tot i que l’animació permet molta llibertat en l’aspecte de la seva expressivitat, el component humorístic en la creació de situacions més boges se’n ressent.

Veus i música

La banda sonora és a càrrec del mateix compositor, Hans Zimmer, i novament amb Tim Rice i Elton John com a lletristes d’unes cançons que ja formen part del nostre imaginari, com Circle of Life

EL REI LLEÓ

o Hakuna Matata. I aprofitant que una de les veus de la versió original és Beyoncé, també és l’encarregada de cantar l’únic tema nou fet per a l’ocasió, Spirit. On sí que hi ha canvis és a les veus: Donald Glover serà el Simba adult, la mencionada Beyoncé posarà la veu a Nala, i Chiwetel Ejiofor agafa el relleu de Jeremy Irons com el malvat Scar. Seth Rogen (Pumbaa), Billy Eichner (Timon), John Kani (Rafiki), John Oliver (Zazu), Eric André (Azizi), Florence Kasumba (Shenzi), Keegan-Michael Key (Kamari) i Alfre Woodard (Sarabi) els acompanyen en el repartiment, on només repeteix un dels membres del càsting original: James Earl Jones com a Mufasa, que a la versió doblada al castellà no tindrà, malauradament, l’inoblidable veu de Constantino Romero. Aquesta nova versió dura 118 minuts, gairebé mitja hora més que l’animació. A partir d’avui descobrirem el perquè. DIR.: JON FAVREAU. GÈNERE: AVENTURES. INT.: DONALD GLOVER, BEYONCÉ KNOWLES, CHIWETEL EJIOFOR, SETH ROGEN, ALFRE WOODARD, JAMES EARL JONES. PAÍS: EUA. ANY: 2019. DUR.: 118 MIN. ●● ●●●

DIR.: LEE CRONIN. GÈNERE: TERROR. INT.: SEÁNA KERSLAKE, JAMES COSMO, KATI OUTINEN, SIMONE KIRBY, STEVE WALL. PAÍS: IRLANDA. ANY: 2019. DUR.: 90 MINUTS.

Aquest film d’horror continua la sòlida estela d’altres enginyoses mostres recents del mateix gènere, com la reivindicable ‘Babadook’ (2014). Hi ha una galeria de llocs comuns que el debutant Lee Cronin aconsegueix fer tornar interessants: el retrat de família (monoparental), la simbologia del bosc sinistre, la torbadora presència de ‘la bruixa’ que veu més enllà del món que coneixem, i sobretot l’infant convertit en una figura terrorífica, en la línia dels relats de la saga dedicada al diabòlic Damien. La bona tasca de Cronin dota aquesta rondalla moral d’una atmosfera joiosament opressiva, amb complicitat amb el bon rendiment dels actors i un guió ben plantejat que, a mesura que avança l’acció, es va tornant més previsible.