Amor, bales i catanes
AMB MÉS DE CENT PEL·LÍCULES EN TRENTA ANYS DE CARRERA, EL JAPONÈS TAKASHI MIIKE ENS REGALA UNA DE LES SEVES CINTES MÉS ACCESSIBLES, PERÒ ON MANTÉ EL SEU SEGELL DE FÀBRICA
La frenètica activitat del japonès Takashi Miike és, sens dubte, de rècord Guinness: més de cent treballs entre cinema i televisió en trenta anys de carrera, cosa que significa una mitjana de tres per any; una autèntica bogeria. Però, excepte a Sitges, on és tot un ídol, i on s’ha pogut veure gran part de la seva extensa filmografia, desigual però a la vegada fascinant, el cert és que a casa nostra gairebé no arriben les seves propostes cinematogràfiques.
Descobert per molts amb la terrorífica Audition (1999), Miike ha construït un corpus en què ha tocat totes les tecles: trobem pel·lícules de samurais (la prodigiosa 13 asesinos), westerns (Sukiyaki Western Django), manga (Crows Zero), de terror (Trucada perduda) i alguna cinta inclassificable. I, tot i que amb el pas del temps ha depurat el discurs, a banda de posar una mica de fre a la seva prolífica activitat, aquest cineasta lliure i transgressor no ha deixat mai de ser ell. Ni tan sols amb aquest First Love, la seva cinta més accessible, però on el seu segell d’identitat continua ben palès.
Violència pop
En aquest còctel curiós i explosiu, Miike ens condueix a la història d’un boxejador a qui diagnostiquen un tumor cerebral. Per atzar, coneix una jove destrossada per la droga que, per pagar el deute del seu pare amb la màfia, s’ha de prostituir. Es creuarà en les seves vides un policia corrupte, un yakuza que té ben assumit el concepte de traïció, mafiosos japonesos i tríades xineses enfrontades.
Com sempre, hi ha violència grotesca, hiperbòlica –sí, en cas contrari, no seria una cinta de Miike–, però es manté un pèl lluny de les bogeries a les quals ens té acostumats, en aquesta història on les pistoles deixen pas a les catanes i, finalment, als punys nus.
Però també hi ha una història d’amor que enriqueix
Seguiu les instruccions que detallem al sumari! el film amb un punt d’innocència entre la jove drogoaddicta i el boxejador, una espècie de salvador enmig d’una relació on dominen la puresa i els bons sentiments, malgrat les circumstàncies. I que d’alguna manera recorda la d’Amor a boca de canó, dirigida per Tony Scott i escrita per... Quentin Tarantino.
Un esperit lliure
I és que sovint s’ha comparat el cinema de Miike amb el del director de Pulp Fiction,
encara que, més enllà de la cinefília que comparteixen,
l’admiració mútua que es tenen –tots dos van començar la carrera de directors a començaments dels noranta– i el gust evident per trencar motlles quant a les seves propostes, aquesta comparació no va més enllà: el director d’Ichi The Killer és més un incansable i prolífic esperit lliure que ens regala un còctel de tons i gèneres amb un clímax tan boig com dantesc ,onfinsi tot hi ha una enginyosa escena d’animació –on no arriba el pressupost, hi arriba la imaginació.
El cineasta fins i tot deixa anar un cop de destral en forma de crítica paròdica al seu país, un Japó amb un patriotisme exacerbat, una modernitat certament castradora, una xenofòbia assumida i el mateix enemic de sempre, l’ancestral Xina. Un viatge ple de disbauxa, cortesia d’un director que estima el cinema i que és incapaç sempre de deixar-te indiferent amb les seves propostes. I, el dia que ho faci, s’haurà acabat el bròquil.