L’enemiga del poble
AQUESTA CINTA EXCEL·LENT ARRIBADA D’ISLÀNDIA REIVINDICA L’ESTIL DE VIDA RURAL, SOVINT OBLIDAT PEL CINEMA, I ALHORA MOSTRA LA LLUITA D’UNA DONA CONTRA EL PODER ESTABLERT
Fins no fa gaire, el cinema islandès era tot un desconegut pel públic de casa nostra. Va ser a la primera dècada del nou segle que van començar a arribar les primeres cintes, en aquest cas, les del seu director més internacional, Baltasar Kormákur
(Reykjavik-Rotterdamm, 101 Reykjavik, Les maresmes), un home que també ha fet carrera a Hollywood, i que, curiosament, és fill de pare català. Posteriorment, dues pel·lícules d’aquell país van aconseguir triomfar en festivals de l’Estat espanyol:
Sparrows (Pardals) (2015), de Rúner Rúnarsson, va guanyar la Conxa d’Or a Sant Sebastià; aquell mateix any,
Rams, el valle de los carneros ,de Grímur Hákonarson, va guanyar l’Espiga d’Or al Festival de Valladolid. Un fet que va ajudar a fer més visible un cinema fins llavors desconegut per la cinefília local. Casualment, aquest divendres arriben a la cartellera dues cintes islandeses: Un blanco, blanco día ila nova pel·lícula del director de Rams, un drama que ens ofereix una variant de la lluita de David, aquí convertit en dona, contra Goliat.
L’individu contra el sistema
Oro blanco ens porta a una petita comunitat rural islandesa on existeix una poderosa cooperativa a través de la qual s’articula la vida local: no només les compres del dia a dia s’han de fer a través d’ells, sinó que els agricultors i els ramaders els han de comprar tots els subministraments,
sovint pagant preus abusius.
I pobre de qui ho faci fora, perquè llavors és vist com un pària. L’Inga (magnífica
Arndís Hrönn Egilsdóttir)
és una d’elles: té una granja d’explotació lletera amb el seu marit. Però una nit, tornant cap a casa, ell té un accident i mor. Aquesta tràgica mort
podria haver estat un suïcidi, i és llavors quan ella descobreix la veritat, i decideix fer-la pública, encara que el preu que
Seguiu les instruccions que detallem al sumari! hagi de pagar sigui molt alt, i intentarà canviar les coses. És evident que ens trobem davant d’un argument universal: el de l’individu lluitant contra el sistema, encara que aquí sigui a petita escala. Però, a la vegada, Hákonarson ens mostra de manera clara i directa aquesta cultura rural profundament arrelada que està estretament relacionada amb l’esperit nacional islandès, defensant els seus valors.
Història d’una rebel·lió
Ajudant-se de la poderosa força dels espais naturals ,i d’aquesta dolorosa bellesa hivernal, el director prefereix no aportar una mirada romàntica a la dura feina diària i les llargues jornades de la vida dels ramaders. Simplement, prefereix la senzillesa i una lletra coneguda en westerns, thrillers i drames per narrar la croada d’una dona condemnada per gran part de la comunitat, una espècie d’enemiga del poble al més pur estil Ibsen que vol denunciar la corrupció, fer pública la veritat i aconseguir els canvis necessaris. Amb personatges amb matisos i que fugen de l’arquetip, diàlegs secs i concisos i precisió en els petits detalls, la cinta té el punt dèbil en un final massa precipitat, però això no hauria d’impedir de gaudir com es mereix d’aquesta modesta però poderosa història de rebel·lió contra el poder establert capaç de qualsevol treta per mantenir el seu estatus.