Ferides sense tocar
ICIAR BOLLAÍN CANVIA DE REGISTRE I SIGNA LA SEVA MILLOR PEL·LÍCULA, ON NARRA LA TROBADA ENTRE LA VÍDUA DE JUAN MARÍA JÁUREGUI I UN DELS SEUS ASSASSINS
En un temps on tot és blanc o negre, on estàs amb mi o contra mi, pel·lícules com aquesta, disposada a furgar
amb respecte en ferides encara obertes en la societat basca, i espanyola en general, tenen tots els números per crear opinions situades als extrems
–curiosament, fent sempre més soroll l’extrem dret que l’esquerre–, sempre depenent del prisma amb què es miri. I és molt possible que els que n’han parlat, en parlen o en parlaran ni tan sols s’acostin a una sala de cinema a comprovar si allò que afirmen amb una impostada contundència és cert o no. Sí, parlar del que hem sentit a dir s’ha convertit en un esport nacional. Per tant, i dit això, cal no oblidar que els fets són els que són, i el que fa Maixabel, la pel·lícula, és explicar la història real de la manera més honesta
possible. I el resultat és extraordinari.
PREGUNTES I RESPOSTES
La pregunta com es pot perdonar algú que ha tret la vida d’un ésser estimat?,
que en aquest cas involucra, d’una banda, Maixabel Lasa (la vídua del polític basc Juan María Jáuregui,
assassinat per ETA) i la seva filla, i, de l’altra, un dels seus botxins, que decideix trencar lligams amb la banda, sempre sobrevola el relat .Ielque fa el guió de ferro, sense fugues i amb un cristal·lí arc narratiu, escrit a quatre mans entre Isa Campo i la mateixa directora, Iciar Bollaín, és donar les claus necessàries per entendre el viatge que emprenen les dues parts sense prendre partit: ella necessita respostes amb el dolor que comporta un fet traumàtic com que t’assassinin la persona que més estimaves al món, i
els terroristes han d’afrontar la càrrega que suposen les seves accions del passat. I la pel·lícula sempre prioritza
la sobrietat, fins i tot en els moments en què es respira més tensió dramàtica, tot i la intensa càrrega emocional que transpira tot el conjunt, com no podria ser d’una altra manera.
SEGONES OPORTUNITATS
I és innegable que el prodigiós treball del duet protagonista, format per Blanca Portillo i Luis Tosar, té molt a veure amb el fet que la proposta arribi a bon port. La seva simbiosi és tan gran que t’acabes oblidant que són qui són, i això diu molt d’ells. A més, quan actuen per separat, estan sen
MAIXABEL
Seguiu les instruccions que detallem en aquesta pàgina! sacionals –quin gran moment, quan la mare del terrorista li diu “prefereixo ser la vídua d’en Juan Mari que la teva mare”, i ell li respon “doncs jo preferiria ser en Juan Mari que el seu assassí”–, però, en els pocs moments que ho fan junts, es fa la màgia. Tampoc no hem oblidar el descobriment d’Urko Olazábal, l’actor que interpreta l’altre terrorista penedit, i María Cerezuela com la filla de la Maixabel, tots dos extraordinaris.
Sens dubte, ens trobem davant del millor treball de Bollaín, un emocionant i contingut relat sobre el poder sanador del perdó, on és tan important el que es diu com el que no es diu amb paraules, però sí amb mirades, silencis i llàgrimes. I que la directora sap controlar en tot moment perquè no se li’n vagi de les mans, cosa que podria haver passat: oblideu-vos de la pornografia emocional.
Una pel·lícula capaç de remoure consciències, d’incomodar i de fernos preguntes. I, quan s’aconsegueix, vol dir que ha assolit el seu objectiu. I Maixabel ho fa amb escreix.