EL RETORN DE L'ARTURO
Què hi hem vingut a fer, aquí, si no és a gaudir de cada instant amb intensitat? Celebrar les alegries i plorar les penes, encetar noves aventures i abraçar la quotidianitat. La vida està feta per esprémer-ne cada gota, tal com va fer Arturo Cirera Mompou fins al darrer alè. Escriptor, compositor, col·leccionista d’art, dramaturg i actor —entre moltes altres coses—, el senyor Arturo ho deixa ben clar: no vol un funeral, vol una festa per deixar constància de tot el que ha viscut en 101 anys.
L’artista multidisciplinari que dona nom a la comèdia Adeu, Arturo és, en certa manera, la representació de l’esperit de La Cubana. Per saber-ne més parlem amb Jordi Mil·n, director de la companyia teatral que ha recuperat, aquest febrer, al Teatre Coliseum de Barcelona, la comèdia que va estrenar fora de Catalunya abans de la pandèmia. “Vam tramar la història d’una persona a qui no li agraden els funerals. Tant se val si ha viscut 70 anys o 101. El que és important de veritat és gaudir cada segon i deixar-nos de punyetes”, explica.
UN NOU CANT A LA VIDA
En dues hores i mitja de funció sense intermedis, els intèrprets exalcen la vida sense complexos, fugint de les convencions socials i els perquè toca. Darrere de tanta frivolitat postissa, Milán llança un missatge transcendental: la necessitat d’arribar al final lamentant-nos –si és que volem– pel que hem fet, no pas pel que hem deixat de fer. “Perdre algú és una cosa dolorosa i sentida, però, després, es crea una parafernàlia al voltant. Hi ha tota una sèrie de ritus que s’han de complir i ni tan sols sabem per què”, reitera.
Aquesta peça és una comèdia genuïnament Cubana, plena de sorpreses que engresquen tota mena d’espectadors i que a més d’un li faran venir ganes d’aixecar el cul de la butaca. La companyia sempre ha mirat d’interactuar amb els assistents però, en coherència amb els temps viscuts, la participació s’ha adaptat i limitat.
Tot i les dificultats, La Cubana ha tornat a agafar les regnes i ha estrenat una producció gairebé nova .La inversió per adaptar l’obra a Catalunya és equivalent al 50% del cost de la producció original. “Tot plegat implica molts diners i estar amb l’aigua al coll de feina. Hem hagut de remuntar un espectacle, però hem tirat milles i ha valgut la pena”, assegura Milán.
JUGANT AMB EL FACTOR SORPRESA
Una de les peculiaritats d’Adeu, Arturo és que el guió s’ajusta a tots els territoris que trepitja, és a dir, que la companyia modifica els accents, la música, la roba i la història d’alguns dels amics que vetllen l’Arturo, per connectar amb el públic i els seus costums. En aquesta ocasió, però, a banda que la llengua de l’obra és el català i que l’acció té lloc en un poble de Catalunya, el repartiment també ha patit alguns canvis.
A diferència de les funcions a la resta d’Espanya, el grup d’actors del Teatre Coliseum suma quatre cognoms nous. Tres són el relleu d’antics intèrprets, mentre que l’últim sí que s’ha presentat com una nova incorporació. D’aquesta manera, ja no són deu actors rere el teló, sinó onze, a banda de l’equip tècnic i de sis professionals d’escoles de teatre barcelonines que prenen el rol de figurants.
Tots pugen a l’escenari per interpretar més de vuitanta personatges, en una metamorfosi constant com les que duia a terme l’actor i transformista Leopoldo
Fregoli en pocs minuts. Malgrat que sembli un canvi de vestuari caòtic, tot està molt pensat. Tal com apunta Milán, “si veieu un assaig per dintre, tothom deixa la roba a terra i sap exactament on està abans de canviar-se”.
Cal destacar, a més, la presència de l’Ernesto, un guacamai real —amb els seus covers corresponents— que pren el paper del millor amic de l’Arturo. L’animal ha acompanyat el difunt al llarg de tota la vida, i fa la funció de catalitzador quan repeteix totes les experiències que han viscut plegats. L’Ernesto surt a tots els cartells que anuncien l’espectacle, i casa perfectament amb l’exotisme, el caràcter i la vivacitat de La Cubana.
EL TEATRE MÉS ARTESÀ
La companyia històrica treballa d’una manera particular,
“determinada i artesanal”, com diu Milán. Inverteixen el temps que calgui per preparar un muntatge, arribant fins i tot a l’any sencer, tal com va passar amb Cegada de amor (1994). La Cubana cisella la psicologia de cada personatge amb cura, caracteritzant-los fins al més mínim detall.
Milán es pot sentir qüestionat a l’hora d’idear els protagonistes –pel vestuari, les perruques i les dentadures–, però no creu que siguin desmesurats ni que siguin lletjos, sinó que són gent amb qui, si us hi fixeu bé,
podríeu topar-vos a l’andana del metro. De fet, assegura que no porten “a l’exageració els comportaments, sinó que són personatges extrapolats. La realitat sempre supera la ficció”. És evident que al públic no li agrada veure-s'hi reflectit, no s’identifica sobre l’escenari. Però, mitjançant l’humor i l’enginy, La Cubana fa que els espectadors reconeguin el retrat del seu veí, del seu sogre o de la seva germana i esclafin a riure.
QUOTIDIANITAT I ALEGRIA
L’objectiu, així doncs, és emmirallar les escenes que el públic viu diàriament a casa. Milán s’inspira en tot un conjunt de situacions teatrals quotidianes, però que passen inadvertides com a teatre. “Creem un tipus de
personatges molt propers, intel·lectualment incorrectes i que s’expressen com la gent del carrer. Volem que sigui natural i espontani”, manté.
Tanmateix, aquesta naturalitat no implica que les actuacions siguin improvisades. El director esbossa
l’essència dels personatges i els intèrprets els modelen segons la seva comoditat. “Als assajos deixo que juguin amb el guió i diguin allò que els surt espontani, però, quan la cosa està quadrada, no es toca. L’obra és una
maquinària de rellotge”, afegeix.
La Cubana cuida i retoca els seus espectacles i hi està a sobre. Igual que a Gente bien (2017), ha condimentat Adeu, Arturo amb molta música i molta dansa. La creativitat és un punt clau i, malgrat que no siguin cantants ni ballarins experts, els actors gaudeixen fent veure que sí mentre practiquen “l’art de dissimular”.
UN ANIVERSARI COM DÉU MANA
En el seu moment, la gira per a l’estrena d’Adeu, Arturo es va plantejar a la inversa. En comptes de presentar l’obra –com feien sempre– a Barcelona, van decidir arrencar, el maig del 2018, al Teatre Olympia de València. Al llarg de gairebé dos anys, es van fer 492 funcions en més de 30 ciutats espanyoles, fent riure uns 300.000 espectadors. Arribat el març del 2020, però, l’espectacle es va haver de cancellar, quan s’estava representant al Teatre Calderón de Madrid.
Es tractava d’una gira llarga, que havia de culminar a la ciutat comtal coincidint amb l’any que La Cubana bufava quaranta espelmes. Així com el funeral de l’Arturo es formula com una celebració, el comiat de l’obra havia de ser festiu, a casa, amb una exposició molt especial a Sitges. Tanmateix, els tempos del projecte se’n van anar en orris i tot es va prorrogar: l’exposició La Cubana 40+1: un viatge del ‘no res’ , el 2021, va començar l’estiu passat i ha tancat les portes aquest gener. Si fem números, es calcula que al voltant d’unes 20.000 persones han begut de la seva història mitjançant escenografies, cartells, fotografies i una bona part de l’attrezzo que caracteritza La Cubana.
Finalment, en contra del que es podia esperar, la pandèmia no ha pogut aturar el motor d’Adeu, Arturo.
“Una companyia amb una mica de seny hauria pensat que ja havia fet tot el que havia de fer, però nosaltres hem volgut portar-la a Barcelona
costi el que costi, encara que no fossin els quaranta anys”, afirma Milán. Ara només queda veure si l’audiència catalana respon com els artífexs del projecte esperen.
LA CUBANA CISELLA LA PSICOLOGIA DE CADA PERSONATGE AMB CURA, CARACTERITZANT-LOS FINS AL MÉS MÍNIM DETALL