Un amor amb regles pròpies
PAUL THOMAS ANDERSON ENS TRASLLADA A LA CALIFÒRNIA DELS ANYS 70 AMB AQUESTA COMÈDIA ROMÀNTICA ENLLUERNADORA QUE FUIG DE TOTES LES CONVENCIONS POSSIBLES
Aconseguir que una pel·lícula que no parli de superherois ni sigui la vuitena part d’una nissaga es converteixi en un esdeveniment és una fita a l’abast de molt pocs. Això és el que ha estat fent des de fa anys Paul Thomas Anderson, un dels millors directors de l’actualitat, heroi entre la cinefília militant. Un paio capaç de sorprendre’ns amb cada nova proposta, però amb un estil sempre reconeixible. I la seva novena pel·lícula no n’és cap excepció.
FORA CONVENCIONS
Ambientada a la vall de San Fernando, a Califòrnia, a inicis dels anys setanta, Licorice Pizza és, bàsicament, una coming-of-age amb una història d’amor particular entre un actor de quinze anys i una jove deu anys més gran de les de “vull estar amb tu, però sense tu”. És particular perquè es basa en una idea de l’amor no construïda des de l’atracció sexual ni l’amor romàntic, sinó des de la necessitat d’amistat i d’entrega completa. Anderson decideix escapar de les convencions i dels
llocs comuns de la comèdia romàntica construint un relat fragmentat, desordenat i subtilment arrossegat per la deriva dels personatges. Tot farcit d’experiències vitals i d’anècdotes, on tot se sent real però alhora és pura il·lusió.
FILM VIBRANT
Aquesta pel·lícula extraordinària està absolutament enamorada de la parella protagonista :es concentra tant en ells i en la seva connexió que considera que tota la resta de personatges són accessoris. Una parella interpretada per dos debutants, Cooper Hoffman,
fill d’un dels seus actors fetitxe, el gran Philip Seymour Hoffman –com el trobem a faltar!–, i Alana Haim,
membre del grup musical Haim, que no responen gens als cànons clàssics de bellesa, i que encara aporten més frescor i naturalitat a la història.
I ho fa filmant-los amb aquest estil tan seu i depurat, amb la cadència habitual de la seva narrativa i un delicat equilibri entre ordre i caos per retratar un món en descomposició
amb to lleuger i nostàlgic, però sense ser melós. Una nostàlgia que, d’alguna manera, l’emparenta amb la també majestuosa Érase una vez en Hollywood de Tarantino, especialment a l’hora de rememorar un temps i un espai amb un detallisme meticulós digne d’admirar. Així, doncs, Anderson ens regala una festa per als sentits vibrant i virtuosa, melancòlica i vital, que supura amor al cinema. Sens dubte, la pel·lícula on servidor s’hauria quedat a viure.