Tot esperant el no-res
JORDI BOIXADERAS TORNA ALS ESCENARIS DIRIGIT PER SERGI BELBEL, PER COMPARTIR AMB JORDI BOSCH EL TANCAT HABITACLE EN EL QUAL BECKETT ARRIBA AL FINAL DE PARTIDA
No hi ha res més divertit que la infelicitat. I, si això t'ho diu un personatge com la Nell, una dona sense cames que viu ficada dins d'un cubell d’escombraries al costat mateix del cubell on habita en les mateixes condicions el seu home (en Nagg), caldrà fer-li cas: segur que en sap molt, de tan divertida infelicitat. La Nell i en Nagg són els vells pares del també vell Hamm, que està cec i no pot caminar. Però que, assegut en una cadira de rodes amb quelcom de tro, actua i dona ordres de la mateixa manera com ho faria un despòtic rei destronat. I, com que un rei necessita súbdits, heus aquí el bellugadís criat Clov, que sempre està amenaçant amb marxar. Però que difícilment ho farà. Per començar, perquè som dins d’una obra (una obra mestra, cal afegir) de Samuel Beckett, i ja sabeu que els personatges de l'autor de Tot esperant Godot són més donats a la repetició que no pas a l'acció imprevista.
QUI ÉS L’AMO I QUI L’ESCLAU?
D'altra banda, fora d'aquest espai gairebé del tot tancat a l'exterior, tampoc no sembla haver-hi cap lloc cap a on marxar. Tal com es va dir quan l'obra es va estrenar, el 1957 (tot i que a Beckett no li agradessin gens aquesta mena d'interpretacions), aquest podria ser perfectament l'escenari que queda després d'una
hecatombe apocalíptica:
tinguem-ho en compte, ara que tornem a viure temps bèl·lics. Belbel no oblida, tampoc, les connotacions pandèmiques en les quals ens poden fer pensar aquests
personatges confinats.
I, si ens posem filosòfics, aquest parell ens pot fer pensar, també, i molt, en aquella dialèctica de l'amo i l'esclau de la qual parlava Hegel: tant l'un com l'altre deixarien de tenir sentit si un dels dos no hi fos. Però, malgrat tot, segur que Belbel (que hi té la mà trencada, quan es tracta de fer comèdia) sabrà remarcar la diversió infeliç de tot plegat, com ho van fer triomfalment Daniel Radcliffe i Alan Cumming a Londres... abans que el virus els tanqués el teatre.