Acrobàciesmístiques
Estrenat per primera vegada l’abril del 2016, Luzia arriba a Barcelona per submergir el públic català en una experiència onírica d’inspiració llatinoamericana. Del 17 de març a l’1 de maig, la trenta-vuitena producció del Cirque du Soleil narrarà, mitjançant acrobàcies i artificis visuals, l’aterratge d’un paracaigudista en un món il·lusori gestat al centre de la cultura i la mitologia de Mèxic.
Amb un joc de paraules, el nom de l’espectacle fusiona els termes luz i lluvia, ’llum’ i ’pluja’, dos elements naturals que filen una història que transita entre la tradició i la modernitat. El director i coescriptor de Luzia, Daniele Finzi Pasca, apunta que, amb el seu equip creatiu, van idear un univers que “traduís la veritable essència mexicana”.
EL PROCÉS CREATIU
Gairebé quaranta anys després de l’estrena de la seva primera obra, el 7 de juliol del 1984, a Mont-real, la companyia de renom internacional farà ploure dins la Gran Carpa, a l’Hospitalet del Llobregat, una pluja que, més endavant, portarà a ciutats com Ginebra, Alacant i Madrid. Es tracta, doncs, d’una proposta itinerant que, segons Finzi, “és un passatge d’imatges que generen una visió mística de Mèxic”.
Però, com explicar una pàtria tan completa i plena d’elements diferents en un sol espectacle? “Va ser un repte i una recerca”, apunta el director, i afegeix que “de la mateixa manera que una sola petxina ens pot recordar un dia a la platja, vaig recol·lectar detalls concrets a partir dels deu anys que vaig viure en aquell país”.
El procés creatiu, al Cirque du Soleil, es produeix de manera orgànica i està marcat pels creadors i les seves vivències. “Volíem que fos un retrobament, amb la seva màgia i contradicció, per a tots aquells que coneixen Mèxic, mentre que, per a qui no hi ha estat mai, volíem deixar-lo amb ganes de fer-hi una visita”, puntualitza.
ELS PILARS DE LUZIA
Luzia es mou entre quatre pilars ,a través de l’escenografia, el vestuari, la música i l’atrezzo. El primer element important de l’espectacle és la grandesa del paisatge i la natura física, així com de la cultura i la bellesa de l’arquitectura. El segon és la velocitat, una característica que s’associa als tarahumares, una comunitat indígena molt espiritual encarnada pels acròbates.
És crucial, en tercer lloc, la vida animal surrealista ila visió fantàstica de la realitat. La mitologia mexicana està arrelada a la sinergia entre flora, fauna i humanitat, que es fa evident en el concepte mesoamericà del nagual, un ésser sobrenatural que pot prendre forma animal. Segons aquesta creença, a més, cadascú neix amb l’ànima d’un animal a dins, que el protegeix i el guia fins que mor.
Finalment, i com a leitmotiv de l’obra, la pluja en totes les facetes també és un pilar important. “L’absència i la presència d’aigua tenen molt a veure amb Mèxic”, explica Finzi. En la seva diversitat geogràfica, el nord del país es caracteritza per ser una zona més seca, i alhora, per exemple, al Yucat·n, l’aigua és per tot arreu. La pluja s’inclou dins d’una experiència col·lectiva i expressa una narrativa concreta, i és per això que la companyia va voler “construir alguna cosa més enllà de jugar amb l’aigua, volia un canal per explicar històries”, apunta.
UNA POSADA EN ESCENA MÀGICA
La idea d’incorporar una piscina amb aigua sota l’escenari i crear una cortina de pluja va oferir resultats admirables. Segons Finzi, fer ploure a la carpa “va ser tot un tractament tecnològic i un estudi per descobrir quins materials adherents podien fer servir els acròbates sense relliscar”. L’escenògraf, Eugenio Caballero,
va sortir de la seva zona de confort amb aquest disseny, però mai no va apartar la vista dels seus objectius:
expressar la magnificiència i la riquesa de Mèxic, crear un ambient on els canvis de lloc fossin ràpids i diligents i, sobretot, assegurar-se que tothom dins el recinte gaudís
d’una gran vista, independentment de la ubicació del seu seient.
Per la seva banda, Charlie Wagner, cap de Premsa Internacional del Cirque du Soleil, apunta que “van ser molts mesos, per part de l’equip tècnic, per poder reconstruir tot el muntatge”. Abans d’aterrar a Barcelona, la companyia va visitar, al gener i al febrer, el Royal Albert Hall de Londres, l’últim teatre on es va interpretar Luzia abans de l’aturada per la pandèmia, el març del 2020. “Els artistes havien de tornar i practicar un altre cop amb eines que no havien tingut a l’abast”, assegura Wagner.
UNES ACTUACIONS FANTÀSTIQUES
LA MITOLOGIA MEXICANA ESTÀ ARRELADA EN LA SINERGIA ENTRE FLORA, FAUNA I HUMANITAT, QUE ES FA EVIDENT AMB EL CONCEPTE DEL 'NAGUAL'
Amb la voluntat de sorprendre els espectadors, Luzia combina tota mena d’actuacions acrobàtiques que, sense obviar el segell Cirque du Soleil, miren de revolucionar l’escena circense. A banda del pròleg, on el paracaigudista dona el tret de sortida a la història, l’obra es divideix en més de quinze escenes.
Entre les més destacades trobareu la dona que desplega unes ales impressionants que recorden la papallona monarca, que migra anualment des del sud del Canadà fins a Mèxic; el hoop diving sobre bandes transportadores, al·ludint a l’agilitat i la velocitat; la roda cyr iel trapezi, on els artistes rodaran entre quiotes (tiges comestibles de la flor de maguei, típica de la gastronomia mexicana), o bé l’acte de l’adagio, que mostra un tribut a l’època daurada del cinema del país.
Per tal de divertir i continuar superant les expectatives dels assistents, els coreògrafs i els creatius van concebre un pallasso a la platja, una escena d’equilibri en què l’intèrpret fa una sèrie de figures que requereixen molta força física; un ball de futbol, que homenatja la passió llatinoamericana per aquest esport; un gronxador 360 com a reconeixement del popular esport mexicà de lluita lliure, i mostres de malabars, contorsionisme i corretges aèries, entre d’altres.
EL VESTUARI I LA MÚSICA
Pensar en Mèxic vol dir associar-lo amb colors vius i brillants. Però, per tal de no caure en clixés ni convertir l’escenari en una barreja de tonalitats, Giovanna Buzzi, dissenyadora de vestuari, va seleccionar un color distintiu o una combinació de tons específica per a cada escena.
Amb un total de més de 1.100 elements de vestuari, Luzia procura integrar les característiques dels animals mitològics –ales, cues, textures i plomes– mentre confecciona peces de roba aptes per a les acrobàcies i per lliscar sota la pluja.
En termes de música, la partitura condueix els espectadors per una travessia que els transporta des d’un poble tradicional cap al desert, per una selva humida i tropical, a la vora del mar i fins als carrers d’una sorollosa ciutat. El compositor i director musical, Simon Carpentier, s’inspira tant en ritmes de cúmbia com en ritmes de música folklòrica.
CONNEXIÓ DE CULTURES
Allà on s’ha presentat, Luzia ha tingut un èxit aclaparador. Tanmateix, no tots els països perceben la història de la mateixa manera. “La cultura mexicana parla de coses que al nord d’Europa s’entenen de manera diferent, mentre que a Espanya hi ha un altre tipus de connexió. No només perquè hi ha cançons en el mateix idioma, sinó perquè també hi ha una proximitat entre la poètica llatinoamericana i l’espanyola”, opina Finzi. I és que el Cirque du Soleil es mou arreu del planeta per demostrar les seves habilitats, però la reacció de cada ciutat que trepitja és tota una sorpresa. “El públic de Barcelona s’emocionarà i entendrà petits detalls que en altres territoris, sense voler-ho, poden passar desapercebuts”, conclou.