Possibilitat d’elecció
LA GUANYADORA DEL LLEÓ D’OR AL FESTIVAL DE VENÈCIA ENS PORTA A LA FRANÇA DELS ANYS 60 PER EXPLICAR LA HISTÒRIA D’UNA JOVE ESTUDIANT QUE DECIDEIX AVORTAR
Ara que alguns estats estan endurint les condicions per avortar i quan encara hi ha una vintena de països on està prohibida aquesta pràctica, pel·lícules com aquesta són absolutament necessàries. Es tracta, ni més ni menys, de la guanyadora del Lleó d'Or al Festival de Venècia, l'adaptació de la novel·la d'Annie Ernaux on explicava la seva experiència a la França dels anys seixanta.
UNA REALITAT DOLOROSA
L'Anne és una jove estudiant universitària amb un futur prometedor i un somni: ser escriptora. Quan es queda embarassada, decideix avortar (una paraula que, per cert, no s'esmenta en tot el metratge) sense aliats i amb un temps límit, abans que l'embaràs sigui impossible d'amagar.
La directora Audrey Diwan opta per una experiència física: un exercici à la Dardenne on la càmera segueix de ben a prop la protagonista: de fet, com més avança el metratge, més es tanca el quadre sobre la jove –quina interpretació, la d'Anamaria Vartolomei: com es carrega la pel·lícula a l'esquena i que bé que se'n surt–. I, a més, aposta per un format quadrat que ajuda a centrar la mirada en ella, ocupant tot l'espai, i d'aquesta manera aconsegueix convertir el seu món en alguna cosa més desassossegant. Deixant-nos amb un nus a la gola amb la tensió creixent i sacsejant l'espectador sense escatimar-li res, especialment en els moments més durs. I el que és encara millor: fugint de la impostació, del to moralitzant i de la sensibleria.
INTENSA I NECESSÀRIA
Més propera a Nunca, casi nunca, a veces, siempre que no pas a la romanesa 4 meses, 3 semanas, 2 días oa Un asunto de mujeres de Claude Chabrol, El acontecimiento és un cant a la llibertat de la dona, a la capacitat que té de decidir sobre la seva vida, sobre el que és convenient i el que no, deixant de banda el que pensi la resta. I que té un objectiu: fer orgànic i palpable el que significa haver de carregar amb un embaràs no desitjat, veient el que ella veu, sentint el que ella sent, sense por de mostrar el pur terror sense exagerar i amb una rotunda dignitat.
Diwan ens incomoda, ens apel·la, ens remou per dins de manera sincera i honesta per parlar de la violència del sistema, de la crueltat de les mirades, amb la història d'una dona que vol decidir què vol fer amb la seva vida i seguir el seu pla –en un moment del film, ella diu: “La maternitat és la malaltia que només tenim les dones i que ens converteix en mestresses de casa”–. I que ho ha d'afrontar en soledat, amb dolor, neguit i por, però amb una gran fortalesa i determinació, encara que posi la seva vida en risc.
Una pel·lícula sòbria i angoixant, intensa i necessària que, en el fons, no ens parla de la mort, sinó de la vida.