Vides encreuades
LA DARRERA PEL·LÍCULA DEL FRANCÈS JACQUES AUDIARD (UN PROFETA) ÉS UN RETRAT GENERACIONAL SENSE ÀNIM DE TRANSCENDIR QUE ESTÀ AMBIENTAT AL PARÍS ACTUAL
Jacques Audiard és un cineasta que sap reinventar-se constantment. Tot i així, el que ha fet amb la seva nova proposta sorprèn molt, ja que deixa de banda la violència del seu opus temàtic i mostra una delicadesa fins ara inexistent en una pel·lícula estranyament optimista, encara que no exempta de certa amargor.
Potser hi té a veure que, per primera vegada, treballi amb dues dones guionistes, les també directores
Léa Mysius i Céline Sciamma, la responsable de les majúscules Retrato de una mujer en llamas i Petite maman.
GENT DEL BARRI
Dividida en tres parts, París, distrito 13 està basada en els còmics del dibuixant nord-americà Adrian Tomine,
un habitual de les pàgines de The New Yorker, només que traslladant les històries des dels EUA al París de la banlieue
–el barri del districte 13 conegut com les Olympiades, que és el títol original del film–. No té res a veure amb el que retratava fa més d’un quart de segle Mathieu Kassovitz a La Haine (L’odi),
tot i que, com aquesta, també estava filmada en blanc i negre, ni amb la més recent Les Misérables , de Ladj Ly.
Aquí trobem un barri multiètnic, amb edificis alts convertits en impersonals torres de ciment, on rere cada finestra hi ha vides, gent que se sent sola, que fa l’amor, que canta o que mira la televisió, i on viuen els quatre personatges principals: una jove operadora de call center, un professor d’institut, una agent immobiliària que reprèn els estudis i una camgirl.
Quatre vides que s’encreuen en aquest retrat generacional que no vol ser-ho o, com a mínim, no té la intenció de transcendir en un moment en què les relacions són cada vegada més efímeres, on es fa complicat establir una connexió que perduri.
DESIG, SEXE, AMOR
Amb una ingenuïtat aparent, Audiard sap capturar l’esperit de la trama amb naturalitat –aquí els ac
PARÍS, DISTRITO 13
tors hi posen molt de part seva–, però no obvia un ànim esteticista i una acotada ambició formal que no força la maquinària visual.
Tanmateix, aquest Rohmer 2.0 està ben atent al retrat de personatges, canviants i contradictoris, reflectint el pols d’aquesta generació que es mou en la trentena, i on agafa embranzida el discurs sentimental/amorós/afectiu dels millennials amb temàtiques com la precarietat, la (in)comunicació, la inestabilitat i l’amor en temps digitals.
Sempre dibuixant aquesta pulsió dels cossos que es desitgen sense adonar-se’n, que són capaços de passar de l’amor al desamor en dècimes de segon. En definitiva, una pel·lícula admirable on hi ha poesia, bellesa, delicadesa, humor i també seriositat, tot al mateix temps, mentre ens acosta al vertigen que suposa construir-se una vida quan encara no se sap quina vida es vol tenir.
●●●●●
DIR.: JACQUES AUDIARD. GÈNERE: DRAMA. INTÈRPRETS: LUCIE ZHANG, MAKITA SAMBA, NOÉMIE MERLANT, JEHNNY BETH, CAMILLE LÉON-FUCIEN. PAÍS: FRANÇA. ANY: 2021. DUR.: 105 MINUTS.